Electroencefalografia

L’electroencefalografia, o abreviatura EEG, s’utilitza per mesurar i mostrar les fluctuacions potencials de les cèl·lules nervioses a la zona cervell. La base d'això és el canvi en la concentració d'electròlits (electròlits = sals) de l’espai intra i extracel·lular durant l’excitació de la cèl·lula. És important que l’EEG no registri els potencials d’acció individuals, sinó la suma del potencial de les unitats més grans de cèl·lules nervioses (neurones).

Funcionalitat

L’electroencefalograma és un mètode de diagnòstic extremadament econòmic i fàcil de realitzar. Per mesurar la suma del potencial, s’aplica un determinat nombre d’elèctrodes amb gel en zones definides del cuir cabellut. A més, s'ha de col·locar un elèctrode de referència en un lloc del cap on hi ha pocs senyals interferents.

Sovint es tria una zona a l’orella. Això té l'avantatge que hi ha poc múscul, cosa que provoca una distorsió del senyal EEG en cas de contracció no desitjada. En general, el pacient ha de relaxar el seu músculs facials i mantingui la seva mirada el més recta possible.

Els corrents elèctrics que es poden mesurar amb el cuir cabellut són extremadament baixos perquè hi ha molt de teixit poc conductor entre les cèl·lules nervioses del cervell i l'elèctrode de mesura. Per aquest motiu, els senyals s’han de fer visibles en un monitor amb l’ajut d’un amplificador. La magnitud d'una deflexió està en el rang d'una microvolta.

Un desavantatge important de l’EEG és la poca resolució espacial del procediment. Això es deu al fet que l’activitat de les cèl·lules nervioses individuals és massa feble per registrar-se. Només el senyal de grans grups de neurones (diverses cèl·lules nervioses) és prou forta per ser enregistrada pels elèctrodes del cuir cabellut.

Per tant, l’electroencefalografia només pot determinar amb precisió centímetre en quin cervell regió es registren els resultats de la mesura. Si es vol aconseguir la localització més precisa possible, s’utilitza l’anomenada electrocorticografia. En aquest procediment neurocirúrgic, després d’obrir el casquet, els elèctrodes de mesura es col·loquen directament a la superfície del cervell i comença la mesura.

Com que hi ha molt poc teixit que interfereix entre el senyal i el receptor, es pot visualitzar al monitor fins i tot grups de neurones molt reduïts. Aquest mètode s’utilitza principalment per mesurar l’activitat neuronal de persones seleccionades específicament cervell regions. Per descomptat, aquest mètode és un procediment quirúrgic important que també comporta riscos, motiu pel qual només s’utilitzarà per a qüestions més específiques.

Després de fer tots els preparatius i registrar l’EEG, sorgeix la pregunta: què veig realment? Si hi ha pocs senyals d'interferència, hauria d'aparèixer una ona al monitor, però per al profà sembla bastant irregular. Això es deu principalment al fet que les fluctuacions potencials no només es mesuren en una sola neurona (cèl·lula nerviosa), però en diversos milers de cèl·lules nervioses, que en part funcionen independentment entre si.

Per aquesta raó, el metge no està interessat en un curs regular de la corba EEG, sinó en la freqüència (nombre d’oscil·lacions per unitat de temps) i l’amplitud (màxima deflexió) de les ones. L’amplitud d’una ona EEG depèn en gran mesura de la sincronicitat de les cèl·lules nervioses implicades. Això vol dir que, com més neurones estiguin actives i funcionin de manera síncrona al mateix temps, més gran serà l’amplitud de l’EEG. Si moltes neurones treballen intensament però independentment entre elles, l’amplitud és baixa mentre que la freqüència és molt alta. Segons aquest principi, es distingeixen diferents tipus d’ones EEG, que tenen un paper important en l’avaluació de l’electroencefalografia.