Extrasistole

Trencament del cor, insuficiència cardíaca, palpitacions, palpitacions, palpitacions,

  • estafa
  • Por
  • Nerviosisme o
  • Venen febles (síncope).

2. Extrasistoles ventriculars (VES, extrasistoles ventriculars) A l’extrasistole ventricular, l’extrasistola es desenvolupa al teixit de la cor cambres. També se sap que aquests batecs cardíacs addicionals es produeixen al teixit ectòpic. (Ectòpic significa que normalment no s’emeten impulsos elèctrics d’aquest teixit, ja que aquest teixit està fora del normal marcapassos estructura de la cor).

Per tant, aquesta extrasistole té un punt d’origen diferent d’un batec cardíac normal que es genera a la node sinusal. Les extrasistoles ventriculars es divideixen en diferents categories segons el seu tipus. Les extrasistoles monomòrfiques (monotòpiques) fan referència a aquelles extrasistoles ventriculars que sempre tenen el mateix aspecte a l’enregistrament de l’ECG.

Aquesta forma d’extrasistoles ventriculars es produeix amb freqüència en individus sans, però també pot tenir un valor de malaltia. Les extrasistoles polimòrfiques són aquelles extrasistoles ventriculars que adopten diferents formes en el registre ECG de manera que no es pot detectar cap regularitat. Els metges sovint es refereixen a un complex QRS deformat irregularment, un terme tècnic per a la cor excitació visible a l’ECG.

Aquests diferents complexos ventriculars sempre tenen com a causa el dany muscular cardíac. Les cicatrius danyen el teixit muscular cardíac del cor, cosa que significa que la conducció d'excitació normal ja no es pot estendre sense impediments. Aquestes irregularitats en la conducció elèctrica poden provocar que es generin nous impulsos elèctrics al teixit ectòpic, que poden provocar una extrasistole ventricular.

A més de l’origen de les extrasistoles, les extrasistoles ventriculars també es classifiquen segons la seva relació amb els batecs del cor normals. Aquí es fa una distinció entre el bigeminus o nervi trigemin així com salves. En el cas del bigeminus, a una acció cardíaca normal sempre se segueix una extrasistola, en el cas del nervi trigemin, una acció cardíaca normal sempre va seguida de dues extrasistoles.

Aquestes dues extrasistoles que segueixen una acció cardíaca normal també s’anomenen parelles. Si una acció cardíaca normal va seguida de tres o més extrasístoles sense una acció cardíaca normal, es denomina explosió. Aquest tipus d’extrasòlits poden provocar un dèficit de pols.

Això passa quan l'extrasòlia es produeix durant els batecs del cor reals. Com a resultat, el cor no es pot omplir sang correctament i el volum del batec del cor és menor. A causa del baix volum de batec, l’ona de pols ja no arriba al braç del pacient, per exemple, de manera que no s’hi pot sentir cap pols.

Això s’anomena dèficit de pols, perquè hi ha més batecs del cor per minut que les ones de pols mesurables a les extremitats. Depenent del moment d’aparició de les extrasístoles ventriculars, el ritme del batec del cor pot mantenir-se igual o canviar. Si una extrasistola és a prop del batec del cor següent, no es pot executar aquest batec.

El cor encara no està preparat per tornar a excitar-se, encara està en el període refractari. Com a resultat, falten els batecs del cor i es produeix l’anomenada pausa compensatòria, que, tot i que no ha de tenir cap valor de malaltia, sovint és percebuda pels pacients com un ensopegament del cor o aturada cardíaca. Les extrasistoles ventriculars es classifiquen segons la classificació de Lown. Aquesta classificació es basa en l’aparició d’extrasòlies ventriculars durant les 24 hores ECG a llarg termini i divideix les extrasistoles ventriculars en VES simples i complexes. En l’anomenat fenomen R-on-T, l’extrasòlia cau en una fase perillosa del batec cardíac normal i es pot produir fibril·lació ventricular, motiu pel qual aquesta forma d’extrasòlia és la més perillosa de totes les formes.