Què és la fosfolipasa?
La fosfolipasa és un enzim que divideix els àcids grassos dels fosfolípids. La classificació més precisa es fa en quatre grups principals. A més dels fosfolípids, altres substàncies lipòfiles (amants dels greixos) es poden dividir per l'enzim.
L’enzim pertany al grup de les hidrolases. Això significa que es consumeix una molècula d’aigua durant el procés de clivatge i s’incorpora als dos productes resultants. El enzims pot tenir moltes conseqüències diferents. Depenent de la seva localització i tipus, es poden iniciar diverses vies de senyalització o reaccions.
Quins tipus hi ha?
L’enzim fosfolipasa es presenta de diverses formes dins del cos. Les fosfolipases es divideixen en quatre grups principals: A més, la fosfolipasa A es pot dividir en una fosfolipasa A1 i una fosfolipasa A2. La divisió es basa en la localització on es produeix la separació entre el fosfolípid i l'àcid gras.
La fosfolipasa C i la fosfolipasa D pertanyen en realitat al grup de les fosfodiesterases.
- Fosfolipasa A
- Fosfolipasa B
- Fosfolipasa C
- Fosfolipasa D
La fosfolipasa A té diferents tasques en funció de la seva localització i tipus. Tot i que la fosfolipasa A1 té un paper subordinat en humans, la fosfolipasa A2 és molt més freqüent.
Aquest enzim divideix l’enllaç entre els àcids grassos i el segon àtom de carboni dels glicerofosfolípids. En canvi, la fosfolipasa A1 divideix l’enllaç entre els àcids grassos i el primer àtom de carboni dels glicerofosfolípids. En els éssers humans, la unitat d’àcids grassos i glicerofosfolípids es troba no només en els aliments, sinó també en les parets cel·lulars de totes les cèl·lules del cos.
La divisió de l'enllaç és, d'una banda, essencial per a la degradació de les substàncies. Per tal d’assegurar l’absorció adequada de substàncies al cos durant la digestió, la fosfolipasa A2 es troba, entre altres coses, a la secreció digestiva de el pàncrees. A través dels conductes excretors de el pàncrees, aquesta secreció arriba al intestí prim, on l'enzim divideix els greixos en components més petits.
Els components es poden absorbir a través de la membrana mucosa. D’altra banda, l’àcid gras dividit serveix com a substància inicial per a la síntesi de teixits les hormones, els anomenats prostaglandines, que assumeixen diverses tasques del cos. Així, la fosfolipasa A2 serveix, entre altres coses, per regular la inflamació i la regulació de la temperatura del cos.
Algunes drogues com analgèsics (ASA) o glucocorticoides pot inhibir l’enzim i ser utilitzat amb finalitats terapèutiques. La fosfolipasa B també divideix els àcids grassos dels glicerofosfolípids. Tanmateix, a diferència de les fosfolipases A1 i A2, això no només pot tenir lloc en un dels àtoms de carboni del glicerofosfolípid, sinó en el primer i segon àtom de carboni.
Així, la fosfolipasa B combina les propietats de les dues fosfolipases del grup principal A. Per aquest motiu, també té les mateixes tasques. Per fer una absorció suficient de substàncies al cos encara més eficaç durant la digestió, la fosfolipasa B també es troba a la secreció digestiva de el pàncrees.
A l’intestí, l’enzim divideix els greixos en components més petits. Això permet absorbir-los. A més, després de separar-se, l’enzim també proporciona un àcid gras com a substància inicial per a la síntesi de prostaglandines.
Així, la fosfolipasa B també serveix per regular la inflamació i la regulació de la temperatura del cos. Això també pot ser inhibit per diversos medicaments. Hi ha diverses subformes d’aquest enzim, però no difereixen en el seu efecte.
La diferència rau més aviat en el tipus d’augment de la seva activitat mediat per receptors. En comparació amb les fosfolipases A i B, la fosfolipasa C difereix en el lloc on escindeix un enllaç. Mentre que les fosfolipases A i B divideixen un àcid gras del glicerofosfolípid, la fosfolipasa C divideix l’enllaç entre el glicerol i el grup fosfat al tercer àtom de carboni.
Allibera una molècula polar que, a causa de la seva càrrega, es pot moure lliurement pel citosol de la cèl·lula. Aquesta és una part essencial de la tasca de l'enzim. El substrat convertit per l’enzim s’anomena fosfatidilinositol-4,5-bisfosfat, que també és un glicerofosfolípid amb una part polar, carregada i apolar, sense càrrega.
Per aquest motiu, la molècula és capaç de seure a la membrana plasmàtica d’una cèl·lula corporal. Tan bon punt un receptor d’estímuls especials mediat fora de la cèl·lula augmenta l’activitat de la fosfolipasa C, el substrat es converteix. El resultat de l’inositol trifosfat polar (IP3) i el diacilglicerol apolar (DAG) serveix la cèl·lula com a “segon missatger” en el context de la transmissió d’estímuls dins de la cèl·lula.
La fosfolipasa D està àmpliament distribuïda. Com la fosfolipasa C, pertany al grup de les fosfodiesterases. Es pot dividir en les dues isoformes fosfolipasa D1 i fosfolipasa D2.
Depenent de la isoforma, es produeixen amb freqüència variable als compartiments i orgànuls de la cèl·lula. Depenent de la seva localització, assumeixen diferents tasques. El substrat de l’enzim és l’anomenada fosfatidilcolina o lecitina.
Aquest és un component de totes les membranes cel·lulars i contribueix amb les seves parts polars i apolars en gran part a la funció del membrana cel · lular. En humans, la fosfolipasa D també té un paper important en molts processos dins de les cèl·lules. Entre altres coses, s’encarrega de la transducció del senyal, del moviment de les cèl·lules o de l’organització del citoesquelet.
Aquests efectes es produeixen mitjançant la divisió de la fosfatidilcolina als seus components colina i àcid fosfatídic. La fosfolipasa D es regula de moltes maneres. Per exemple, les hormones, els neurotransmissors o els greixos poden influir en l’activitat.
La fosfolipasa té un paper en algunes malalties. Tot i això, no sempre queda clar quina és exactament aquesta funció. En algunes malalties neurodegeneratives com la malaltia d’Alzheimer, es parla de la implicació de la fosfolipasa D.
