Sinònims
Llatí: Auris interna
definició
L’oïda interna es troba a l’interior de l’os petrós i conté l’audició i equilibrar òrgans. Consisteix en un laberint membranós envoltat d’un laberint ossi de la mateixa forma. La còclea és l’òrgan de l’oïda a l’oïda interna.
Consisteix en el laberint coclear amb un conducte coclear membranós. Conté allò sensorial epiteli amb dues cèl·lules receptores diferents, l’anomenat òrgan Corti. La punta de la còclea apunta cap a la part davantera i no cap amunt.
El conducte coclear ossi (Canalis spiralis cochleae) a l'oïda interna fa uns 30-35 mm de llargada. Enrotlla aproximadament 2.5 vegades al voltant del modiolus, el seu eix ossi, ple de diverses cavitats i que conté l’espiral gangli (els nervis per rebre impulsos de freqüències). L’espiral basal des de l’oïda interna és visible des de la cavitat timpànica (orella mitjana) com a promontori.
Els compartiments membranosos estan disposats en una secció transversal en forma de terra. Per sobre i per sota hi ha compartiments plens de perilimf (ultrafiltrat de sang plasma; similar al fluid extracel·lular): l’escala vestibuli i l’escala timpà. Al mig de l’oïda interna hi ha un altre espai, el conducte coclear, que s’omple d’endolinfa (de composició similar al fluid intracel·lular).
Acaba cec cap a la punta de la còclea, mentre que l’escala vestibuli i l’escala timpà es comuniquen entre si a l’helicotrema a la punta de la còclea a l’oïda interna. En secció transversal, el conducte coclear apareix triangular i està separat del vestíbul scala per la membrana de Reissner i de l’escala timpànica per la membrana basilar. A la paret lateral hi ha una zona especialment activa metabòlicament (Stria vascularis), que segrega l’endolinfa.
La membrana basilar s’origina en un ressalt ossi i es fa cada cop més ampla des de la base del cargol fins a la punta del cargol. Aquí es troba l’aparell sensorial amb l’interior i l’exterior cabell cel·les, que tenen una proporció d’1: 3. El cabell les cèl·lules porten estereovil·les de diferents longituds.
Els més petits estan connectats entre ells mitjançant fils de proteïnes. Aquí la transformació d'un estímul extern en un senyal fisiològic (transducció) té lloc a través de certs canals iònics. L’òrgan Corti està cobert per la membrana tectorial.
En repòs, és a dir, sense estímul extern, només l'exterior cabell les cèl·lules de l’oïda interna toquen la membrana tectorial. Les cèl·lules ciliades internes estan connectades a fibres del nervi auditiu (nervi coclear), que transmet informació al cervell. La funció de l’òrgan auditiu és convertir les ones sonores entrants en impulsos elèctrics.
A continuació es descriuen els processos de transducció exactes i el principi de conducció del so. El so que arriba a l’oïda interna es realitza mitjançant l’orella externa fins al timpà. Allà, les vibracions resultants es transmeten a la cadena ossicular a través del martell, l’enclusa i l’estrep a la orella mitjana a la finestra ovalada a l’oïda interna.
La finestra ovalada és adjacent a l’escala vestibuli. La placa de peu de l'estrep posa en moviment el fluid de l'oïda interna i les membranes de la còclea mitjançant moviments continus cap a dins i cap a l'exterior. Aquí comença el procés de transducció del senyal, que es pot dividir en 3 etapes:
- Formació d’una ona viatgera
- Excitació de les cèl·lules ciliades externes
- Excitació de les cèl·lules ciliades internes mitjançant l'amplificació de l'ona viatjant per les cèl·lules ciliades externes
Una ona viatgera es crea a l’oïda interna mitjançant moviments ondulats.
Comença per la finestra ovalada i després puja per l’escala vestibuli fins a la punta del cargol. Si la paret divisòria coclear fos una estructura homogènia, es produiria una oscil·lació síncrona. Però la seva rigidesa disminueix des de la base del cargol fins a la punta del cargol.
D’això se’n desprèn que la paret mitgera oscil·la en forma d’ona viatgera. En total, hi ha una amplitud màxima (vibració) per a cada freqüència. Per tant, si la freqüència d’excitació de l’estímul del so extern és igual a la freqüència natural de la membrana basilar, se segueix una amplitud màxima.
Aquest principi de dispersió de freqüències (imatges de freqüència-ubicació, teoria de la ubicació) permet una assignació característica de freqüències (tonotòpia). Les freqüències altes es troben a la base de la còclea a l’oïda interna, les freqüències baixes es troben a la punta de la còclea a l’oïda interna. Al màxim del moviment de les ones, els estereovils de les cèl·lules ciliades externes estan més fortament doblegats.
Es produeix un moviment de tall entre la membrana basilar i la tectorial. Els moviments cap amunt i cap avall estiren o relaxen els enllaços de la punta. Això obre o tanca els canals iònics de l'oïda interna i canvia el potencial de les cèl·lules ciliades. A continuació, canvien activament la seva longitud i amplifiquen l’ona viatgera.
La selectivitat de freqüència es millora així. Les cèl·lules ciliades internes de l’oïda interna només són excitades pel mecanisme d’amplificació de les cèl·lules ciliades externes. Ara també entren parcialment en contacte amb la membrana tectorial i la cisalla dels estereovils provoca l’alliberament d’un neurotransmissor a la base de la cèl·lula capil·lar, que després excita la els nervis del nervi auditiu (nervi coclear).
A partir d’aquí, la informació es transmet al cervell i processat. Les vibracions de l'oïda interna condueixen a l'emissió d'energia sonora a l'exterior. L’ona viatgera continua des de l’escala vestibuli a través de la punta del cargol fins a l’escala timpana, que acaba a la finestra rodona. El so que prové de l’oïda es pot mesurar com les anomenades emissions otoacústiques evocades. Les emissions a l'oïda interna provocades per "clics" es poden registrar amb un micròfon i utilitzar-les per a la detecció auditiva, especialment en els nounats.
