Teràpia | Agorafòbia i claustrofòbia

Teràpia

Les mesures terapèutiques depenen de la forma de claustrofòbia i de l'experiència individual de situacions d'ansietat. L’objectiu d’una teràpia ha de ser minimitzar el patiment del pacient i desfer-se del comportament d’evitació. Per tant, es pot utilitzar tant un tractament sense medicació com una estratègia de teràpia farmacològica (medicinal).

La combinació d’ambdues mesures sol ser l’opció més prometedora. Antidepressius i benzodiazepines es pot utilitzar per tractar trastorns d’ansietat de tota mena. Tot i que els primers s’utilitzen realment per tractar depressió, tenen els mateixos efectes calmants d’ansietat i sedants que benzodiazepines.

Els antidepressius, a diferència de benzodiazepines, s'ha de prendre durant 2 a 3 setmanes abans que s'aconsegueixi un nivell terapèuticament eficaç del medicament al sang. Les benzodiazepines com el Lorazepam (Tavor®) es reserven per al tractament de situacions agudes a causa de la seva ràpida acció. No obstant això, hi ha un risc de dependència, la qual cosa significa que no és possible la teràpia a llarg termini amb medicaments adequats.

Teràpia amb els anomenats selectius serotonina inhibidors de la recaptació (ISRS) com citalopram ha demostrat tenir èxit, especialment a agorafòbia. En casos individuals, els beta-bloquejadors, que normalment s’utilitzen en el tractament de diversos cor condicions, també es poden prescriure. El propòsit d’això és desvincular els símptomes físics dels símptomes mentals: l’experiència mental es manté, però ja no hi ha palpitacions ni tremolors.

La majoria dels pacients ja se senten més segurs en presència del metge. Per tal de reforçar aquest sentiment, s’ha d’establir una relació basada en la confiança entre el pacient i el metge. El més important és transmetre al pacient que les seves pors i problemes relacionats es prenen seriosament. Teràpia conductual, l’èxit de la qual es basa en una bona relació metge-pacient, pot provar de diverses maneres d’alleujar o fins i tot reduir les pors.

Teràpia conductual cognitiva Cognitiva Teràpia conductual intenta proporcionar al pacient una comprensió de com sorgeixen les pors. El pacient aprèn com la sensació de por es desencadena i manté pel seu propi comportament. Amb la informació apresa, el pacient pot entendre millor els processos durant un atac d’ansietat o pànic i, per tant, reduir-los.

A causa del concepte educatiu d’aquesta forma de teràpia, sovint s’ofereixen teràpies de grup. Aquests també formen part d’estratègies socioterapèutiques i pretenen reduir la retirada social de la majoria dels pacients. Sensibilització sistemàtica Una altra possibilitat és la desensibilització sistemàtica.

Es tracta de fer que el pacient sigui menys sensible als estímuls que desencadenen ansietat. El metge tractant ho aconsegueix confrontant el pacient amb estímuls adequats. En primer lloc, el pacient ha de posar-se en una situació d’ansietat en els seus pensaments.

Més endavant, s'enfronta a situacions reals fins que es produeix l'anomenada sacietat dels estímuls. En el procés, la persona afectada es porta "fora del fred" a una situació que desencadena ansietat. Sense la possibilitat de fugir, s’ha de reconèixer que la por disminuirà per si mateixa si la persona es manté en la situació.

A més del mètode d’enfrontament, relaxació es poden aprendre exercicis. Per exemple, certs grups de músculs estan rítmicament tensos i, per tant, mentals relaxació s’aconsegueix. Tot i que en la majoria dels casos les teràpies conductuals ja descrites aconsegueixen una millora, els pacients resistents a la teràpia poden necessitar un tractament psicològic profund.

Això necessita molt de temps, normalment diversos anys. L’objectiu és descobrir el conflicte intern que causa el trastorn d’ansietat. Un coneixement precís de la vida del pacient per part del metge o terapeuta i un alt nivell de confiança entre ambdues parts són requisits previs per a una teràpia psicològica de profunditat orientada a objectius.