Tractament de la síndrome de cauda | Kaudasyndrom - Tinc paraplegia?

Tractament de la síndrome de cauda

La síndrome de la cauda és una emergència neurocirúrgica que s’ha de tractar immediatament amb teràpia quirúrgica. No s’ha d’intentar una teràpia conservadora si hi ha símptomes com la paràlisi. L'objectiu és eliminar la compressió d'aquesta secció del fitxer medul · la espinal tan aviat com sigui possible per evitar danys secundaris irreversibles com incontinència. Per assolir aquest objectiu, hi ha molts mètodes disponibles avui en dia, que van des de la cirurgia oberta principal fins a tècniques mínimament invasives. El mètode quirúrgic que s’utilitza depèn de la causa subjacent, però també del patró de compressió i de l’experiència del cirurgià.

Durada d’una síndrome de cauda

El temps durant el qual persisteixen els símptomes de la síndrome de mastegar depèn en gran mesura del moment de l'inici de la teràpia. Si es diagnostica la síndrome de cauda, ​​s’ha de realitzar neurocirurgia en les pròximes 24-48 hores. Qualsevol altre retard augmenta el risc de dany irreversible a la columna vertebral els nervis, que pot acompanyar-se d’una paràlisi permanent, incontinència i trastorns de sensibilitat. Només en casos molt rars la columna vertebral pot els nervis recuperar-se d’una contracció prolongada.

Pronòstic d'una síndrome de cauda

Un factor decisiu en el pronòstic de la síndrome de cauda és el temps transcorregut entre la primera aparició dels símptomes i una teràpia adequada. No obstant això, el patró bàsic de compressió i els símptomes associats també tenen una influència important en el pronòstic del pacient individual. Per exemple, la debilitat dels esfínters externs o els símptomes urològics s’associen a un pronòstic més pobre de recuperar la funció completa després de la cirurgia.

Com es diagnostica la síndrome de cauda?

El diagnòstic d’una síndrome de cauda és una combinació d’un bon examen clínic-neurològic i diverses mesures d’imatge. L'examen clínic sol començar amb diverses proves funcionals, que examinen la possible paràlisi del cama i músculs de les natges. Aquests inclouen, per exemple, el suport d'una sola cama, el suport del peu, així com l'aixecament del cama contra un suport del vent.

Després ve la prova dels diversos reflex, com el reflex dels isquiotibials. Després se segueix la prova de la sensibilitat al cama àrea. Si aquí ja se sospita la presència d’una síndrome de cauda, ​​l’examen clínic s’estén a la regió perineal, on es prova la sensibilitat, el reflex anal i la força de l’esfínter.

Si es sospita de la sospita d'una síndrome de cauda després d'aquest examen, es realitza un procediment d'imatge, generalment una ressonància magnètica, el més ràpidament possible per mostrar l'estrenyiment de la medul · la espinalEn la majoria dels casos, es pot utilitzar per confirmar el sospitós diagnòstic. La ressonància magnètica de la columna lumbar és una part indispensable del diagnòstic d’una síndrome de cauda. Amb aquesta tècnica d'imatge, fins i tot petits estrenyiments del medul · la espinal es pot mostrar i determinar la seva extensió.

A més, sovint és possible determinar la causa exacta de la compressió. Per tant, les hèrnies discals, les fractures dels cossos vertebrals, els tumors o altres causes de la síndrome de la cauda es poden distingir clarament entre si. El reflex anal descriu una contracció del múscul esfínter extern, que es desencadena en tocar la pell del anus.

Per tant, el reflex anal es considera un reflex estrany, ja que l’òrgan sensible i l’òrgan realitzador són diferents. El reflex anal és desencadenat pel segment de medul·la espinal S3-S5. La manca d’aquest reflex indica, per tant, un problema de medul·la espinal, que es troba a S3 o superior. Atès que, per definició, la síndrome de la cauda afecta els segments de la medul·la espinal que són més profunds que el cinquè vèrtebra lumbar, aquest quadre clínic també provoca un fracàs del reflex anal.