Què faig com a soci contra l'agressió?
En l’enfrontament amb l’agressió a l’associació, s’apliquen les mateixes normes de conducta i maneres que en qualsevol contacte interpersonal. A l'agressor se li mostren límits clars i es fa conscient que el comportament d'atac no s'ha de tolerar. Aquí és útil un llenguatge i una expressió clars, que no haurien de semblar amenaçadors ni irrespectuosos, ja que això pot tornar a inflamar el comportament agressiu.
Cal trobar els motius de l’agressió, per què la parella podria reaccionar d’aquesta manera. Les restriccions mentals poden jugar un paper aquí, en què el pacient percep el seu entorn només d’una manera reduïda i no l’entén del tot perquè pateix depressió. De la mateixa manera, un gran nombre de persones, per exemple membres de la família, quan parlen sobre la malaltia i les estratègies d’afrontament amb la persona deprimida, també actuen com un atac.
Per aquest motiu, la persona que sempre ha de ser la persona amb més confiança per parlar amb la malaltia i el comportament agressiu ha de ser sempre la persona de més confiança. És fonamental demanar ajuda policial en cas de conductes que posin en perill els altres o un mateix. Totes les parts implicades haurien de mantenir una distància de seguretat per no irritar innecessàriament l'agressor i mantenir la distància a la seva pròpia seguretat.
Què fer quan l'agressió es gira contra ella mateixa?
En una simptomatologia en què l’agressió s’allunya de l’entorn i es dirigeix contra ella mateixa, cal una comunicació oberta i comprensiva. Aquí és important prendre's seriosament les declaracions, les pors i les agressions dels familiars. La voluntat de parlar, sobretot per part del confident, és la base.
Una rutina diària regular amb un moviment integrat, com caminar, pot reduir l’agressivitat i aturar el curs progressiu de la depressió. En aquest punt, s’hauria de donar suport als intents de motivar les persones a participar en totes les activitats, però només si es té en compte la voluntat de la persona afectada. En casos suposadament desesperants, on les motivacions i el suport no comporten cap canvi, hi hauria d’intervenir-hi tercers.
Aquí és concebible demanar ajuda mèdica, per exemple, a un metge de família que ja coneix la persona malalta i, per tant, té una base de confiança. A més, té accés a opcions mèdiques i psicoterapèutiques, com ara teràpies conductuals cognitives i interpersonals.
Tots els articles d'aquesta sèrie:
