La síndrome LGL és heretable?
Hi ha indicis que el Síndrome LGL possiblement s’hereta. Tot i això, no és cert i cal investigar-lo més a fons.
Aquests són els símptomes d’una síndrome LGL
La síndrome LGL es caracteritza per taquicàrdia. Aquest tipus de convulsió taquicàrdia és anomenada taquicàrdia paroxística pels metges. Els batecs del cor molt ràpids tenen una freqüència entre 200 i 250 batecs per minut.
No hi ha cap causa identificable del batec cardíac ràpid, com ara una situació d’estrès o perillosa, que expliqui aquesta reacció. A taquicàrdia sense una causa reconeixible, els afectats solen percebre que són molt desagradables i aterridors. La taquicàrdia es manifesta com una sensació palpitant al pit i un pols elevat.
A més, pot conduir a un síncope, és a dir, a un curt encanteri de desmais. La taquicàrdia semblant a una convulsió s’atura per si mateixa. La freqüència i el temps que es produeix la taquicàrdia varia d'un individu a un altre. Els atacs de taquicàrdia poden ser intensos per als afectats, de manera que molts se senten molt esgotats després d'un atac.
- Vertigen,
- Nàusees,
- Suar i mans humides,
- Respiració ràpida o falta d'alè,
- Arriben tremolors i inquietuds interiors.
Teràpia de la síndrome LGL
Els estudis no han trobat que els pacients amb Síndrome LGL tenen un major risc de mort sobtada cardíaca. Tampoc no s’associen altres riscos amb el diagnòstic de Síndrome LGL. De moment, però, encara hi ha poques dades sobre la síndrome LGL.
El desenvolupament individual de la síndrome LGL és diferent. En el pitjor dels casos, la freqüència i la durada de la taquicàrdia convulsiva poden augmentar. Es recomana tenir un cardiòleg al vostre costat.
