Breu visió general
- Quan veure un metge? En cas de trastorns de la parla sobtats o graduals
- Causes: ictus, traumatisme craniocerebral, dany cerebral precoç, encefalitis, meningitis, tumor cerebral, esclerosi múltiple, malaltia de Parkinson, esclerosi lateral amiotròfica, corea de Huntington
- Teràpia: tractament de la malaltia subjacent, teràpia individual de la parla, si és necessari ajudes com pròtesis de paladar tou o amplificador de veu electrònic
Què és la disàrtria?
Per definició, la disàrtria és un trastorn del sistema motor de la parla. La persona afectada sap exactament què i com vol dir alguna cosa. Tanmateix, les estructures nervioses i musculars responsables de la parla no poden executar correctament les ordres corresponents des de l'escorça cerebral.
Diferència amb el trastorn de la parla
Els trastorns de la parla (afàsies) s'han de distingir dels trastorns de la parla (disàrtries): en aquests, els individus afectats són incapaços d'entendre i processar la parla correctament. També tenen problemes per trobar les paraules adequades i formar frases correctes i significatives. En canvi, en la disàrtria, aquestes funcions cerebrals superiors no es veuen afectades.
Com es manifesta la disartria?
Disàrtria espàstica (hipertònica).
Es caracteritza per un augment de la tensió muscular (hipertonia) dels músculs de la parla, que per tant només es poden moure en una mesura limitada. Això afecta la respiració, la producció de la veu i l'articulació. Una veu comprimida i ronca és típica. La persona afectada també articula només de manera intermitent i poc clara.
Disàrtria hipotònica
Disàrtria hipercinètica
Els moviments de parla exagerats i explosius són típics. El volum, el to i l'articulació varien molt. De vegades, la persona afectada també fa ganyotes, s'arrossega o fa clic involuntàriament amb la llengua.
Disàrtria (rígida) hipocinètica
Disàrtria atàxica
Les persones amb disàrtria atàxica parlen de manera molt desigual, és a dir, el volum, el to i la precisió de l'articulació varien molt; Tota la parla es caracteritza per canvis involuntaris i inadequats en la respiració, la veu i l'articulació.
Disàrtria mixta
Disàrtria: causes i factors de risc
Hi ha moltes causes de disàrtria. Els més comuns són:
- Ictus (apoplexia): en un ictus, el cervell ja no es subministra de sobte amb suficient sang i, per tant, oxigen. Això sol ser causat per un coàgul als vasos sanguinis, més rarament per una hemorràgia cerebral. Els ictus sovint causen trastorns de la parla. Els pacients amb ictus sovint també desenvolupen afàsia.
- Dany cerebral a la primera infància: si el cervell del nen està danyat entre el sisè mes d'embaràs i el final del primer any de vida, això també pot provocar disàrtria.
- Inflamació cerebral (encefalitis): normalment els virus desencadenen una inflamació infecciosa del cervell, rarament bacteris. La disartria és un dels possibles símptomes de l'encefalitis.
- Tumor cerebral: els tumors cerebrals són possibles desencadenants de diferents formes de disàrtria en funció de la seva ubicació i mida.
- Esclerosi múltiple (EM): en aquesta malaltia inflamatòria crònica del sistema nerviós (medul·la espinal i cervell), el sistema immunitari destrueix la capa protectora al voltant de les fibres nervioses (beines de mielina) de manera que els impulsos nerviosos ja no es transmeten sense interferències. La disartria és una possible conseqüència.
- Esclerosi lateral amiotròfica (ELA): aquesta rara malaltia crònica del sistema nerviós afecta la funció motora, la respiració, les habilitats de comunicació i la ingesta d'aliments. Els trastorns de la parla es troben entre els primers símptomes comuns de l'ELA.
- Malaltia de Huntington: en adults amb disartria hipercinètica, la causa sol ser la malaltia de Huntington, un trastorn hereditari poc freqüent que s'associa amb moviments involuntaris, sobtats i irregulars, entre altres símptomes.
- Intoxicació (intoxicacions): les intoxicacions, per exemple, a causa de l'abús d'alcohol o consum de drogues, també es troben entre les possibles causes de la disàrtria.
Disàrtria: quan consultar un metge?
Disàrtria: exploracions i diagnòstic
En el cas de l'aparició sobtada de la disàrtria com a conseqüència d'un ictus o una lesió cerebral traumàtica, la causa és clara. Aquí, el focus es centra en l'atenció mèdica inicial del pacient.
A continuació es realitza un examen neurològic amb l'objectiu de determinar la malaltia subjacent a la disàrtria i la localització exacta del dany cerebral.
Es poden fer exàmens addicionals, per exemple, mesurar l'activitat elèctrica del cervell (EEG), procediments d'imatge com la tomografia per ordinador (TC) i la ressonància magnètica (MRI), així com la presa i l'anàlisi d'una mostra de líquid cefaloraquidi (diagnòstic de LCR).
Disàrtria: tractament
El primer pas és tractar l'afecció subjacent que va provocar la disàrtria (com ara un ictus, l'encefalitis, la malaltia de Parkinson).
La disartria en si es tracta principalment mitjançant la teràpia de la parla. L'objectiu més important és mantenir o restaurar la capacitat del pacient per comunicar-se de manera independent.
Elements bàsics de la teràpia de la parla
En la teràpia de la parla, els pacients aprenen a parlar de manera més intel·ligible amb la postura conscient del cap i del cos. Mitjançant exercicis especials, el terapeuta promou la interacció harmònica de la respiració, la veu i l'articulació. Si la tensió corporal és massa elevada (disàrtria espàstica), els exercicis de relaxació ajuden; si la tensió corporal és massa baixa (disàrtria hipotònica), les sessions d'entrenament per augmentar la tensió són útils.
Es recomana als pacients que tenen problemes particulars per parlar en determinades situacions que ho discuteixin específicament amb el terapeuta. Aleshores es pot practicar com afrontar aquestes situacions crítiques, per exemple, en jocs de rol.
En casos molt greus de disàrtria, els pacients treballen formes alternatives de comunicació juntament amb el terapeuta. Per exemple, en comptes de parlar, es poden utilitzar expressions facials, gestos i llenguatge escrit per fer-se entendre.
Ajuts de comunicació
Els amplificadors electrònics donen suport a la veu dels pacients amb disàrtria que parlen molt suaument. Els sistemes de comunicació alternatius, com ara les màquines d'escriure electròniques portàtils, estan dissenyats per a pacients amb disàrtria que amb prou feines són capaços d'articular o parlar de manera intel·ligible (per exemple, en les etapes últimes de l'esclerosi lateral amiotròfica).
Gestió de la malaltia
Què pots fer tu mateix?
Tant els mateixos pacients amb disàrtria com els seus interlocutors poden contribuir molt a una comunicació exitosa. Els punts importants són:
- Eviteu l'estrès i l'emoció: mantingueu converses sense presses i en un ambient tranquil. Ambdues parts (pacient amb disàrtria i parella de conversa) millor prenen el temps suficient per parlar i entendre. Mentrestant, les fonts de soroll als voltants (ràdio, TV, màquines, etc.) romanen apagades.
- Mantenir el contacte visual: durant la conversa, es recomana que el pacient amb disàrtria i l'altra persona mantinguin el contacte visual. Això es deu al fet que les expressions facials i els gestos de suport faciliten que el pacient es faci entendre.
- Fer preguntes: si no enteneu correctament un pacient amb disàrtria, pregunteu. S'han d'evitar els comentaris de retret ("Parla amb més claredat!" o "Parla més fort!")!
- Mostra respecte: un trastorn de la parla no és una discapacitat intel·lectual. Per a les persones amb disàrtria, és important que no se'ls faci sentir mentalment inferiors o immadures.
