L’arbre de podridura és originari d’Europa, de les regions mediterrànies, inclòs el nord d’Àfrica i el nord-oest d’Àsia. El material que es pot utilitzar de forma medicinal prové principalment de col·leccions salvatges d’Europa de l’Est i Rússia.
Arç cerveller en medicina herbària
In medicina herbari, s’utilitza l’escorça seca de les tiges i branques (escorça de les frangules). Abans d’utilitzar-se, l’escorça fresca ha de primer envellir. Això es pot aconseguir mitjançant l’emmagatzematge durant aproximadament un any o el tractament tèrmic.
Escorça podrida i les seves característiques
L’arbre de podridura és un arbust o arbre petit de 3-5 m d’alçada sense espines amb fulles amples i ovades alternes.
El nom de l’arbust prové de les branques fràgils: frangula deriva del llatí “frangere”, que significa “trencar”. El nom alemany Faulbaum es basa en l’olor desagradable que desprèn l’arbust.
L’arbre de podridura porta petites flors poc visibles que es mantenen a les umbel·les i es converteixen en petits fruits. Aquests són de color verd a vermell quan són immadurs, i es tornen negres quan són madurs.
Material farmacològic: característiques de l’escorça
El material tallat de la droga consta de trossos d’escorça plans o corbats cap a l’interior, la part exterior dels quals és de color vermellós a marró grisenc, brillant o apagat. Quan la superfície es ratlla una mica amb cura, es fa visible el teixit vermellós.
A l'interior, les peces de l'escorça són de color groc ataronjat a marró i presenten un solc longitudinal diferent.
Escorça podrida: olor i gust
L’escorça podrida desprèn una olor peculiar i desagradable. El sabor de l'escorça és viscosa-dolça, lleugerament amarga i astringent.
