Lavanda és originari de tota la regió mediterrània i també s’hi cultiva a una escala més gran. Al sud de França, per exemple, el dens porpra lavanda els camps són un motiu de postal popular. El material farmacològic prové d’Espanya, França i Europa de l’Est, on també es produeix un cultiu comercial.
Ús en fitoteràpia
In medicina herbari, s’utilitzen les flors seques (Lavandulae flos) despullades just abans de la floració. També s’utilitza l’oli essencial (Lavandulae aetheroleum) extret de les inflorescències just abans de la floració.
Espígol: característiques especials
Lavanda és un semi-arbust d’uns 0.5 m d’alçada amb fulles grises platejades, petites i lanceolades. Les fulles inicialment se senten vellutades a causa de la densa pubescència, més tard es tornen cada cop més calbes. Les petites flors morades estan disposades sobre una llarga tija en inflorescències semblants a les espigues.
L’encreuament espontani de Lavandula angustifolia i Lavandula latifolia dóna lloc a l’anomenat lavandin, que es cultiva principalment. El nom del gènere Lavandula és un derivat de la paraula llatina "lavare", que significa "rentar". Això es basa en el fet que en el passat a la gent li agradava afegir espígol al rentat aigua o banyera.
Les flors d’espígol com a medicament
El component principal del medicament són els calze gris-blau, que tenen cinc dents. A més, hi ha pètals fortament encongits, que es fonen en un tub.
Olor i gust de lavanda
La lavanda respira una olor molt característica i intensament aromàtica. A causa del agradable olor, l’espígol s’utilitza, per exemple, per als sobres perfumats. Els sobres plens d’espígol van escampar el seu aroma aromàtic als armaris.
En termes de sabor, les flors d’espígol són força amargues.
