Replicació de l'ADN
L'objectiu de la replicació de l'ADN és l'amplificació de l'ADN existent. Durant la divisió cel·lular, l’ADN de la cèl·lula es duplica exactament i es distribueix a les dues cèl·lules filles. La duplicació de l’ADN es produeix d’acord amb l’anomenat principi semi-conservador, el que significa que després del desencallament inicial de l’ADN, la cadena d’ADN original està separada per un enzim (helicasa) i cadascuna d’aquestes “cadenes originals” serveix com a plantilla per a una nova cadena d’ADN.
L’ADN polimerasa és l’enzim responsable de la síntesi de la nova cadena. Atès que les bases oposades d'una cadena d'ADN són complementàries entre si, l'ADN polimerasa pot utilitzar la "cadena original" actual per disposar les bases lliures de la cèl·lula en l'ordre correcte i, per tant, formar una nova cadena d'ADN nova. Després d’aquesta duplicació exacta de l’ADN, les dues cadenes filles, que ara contenen la mateixa informació genètica, es divideixen entre les dues cèl·lules que es van formar durant la divisió cel·lular. Així, han sorgit dues cèl·lules filles idèntiques.
Història de l’ADN
Durant molt de temps, no estava clar quines estructures del cos eren responsables de transmetre el nostre material genètic. Gràcies al suís Friedrich Miescher, el centre de la investigació el 1869 es va centrar en el contingut de el nucli cel·lular. El 1919, el lituà Phoebus Levene va descobrir les bases, el sucre i el residu de fosfat com a material de construcció dels nostres gens. El 1943, el canadenc Oswald Avery va poder demostrar amb experiments bacterians que ADN i no proteïnes són realment responsables de la transferència de gens.
El 1953, l’americà James Watson i el britànic Francis Crick van posar fi a la investigació marató que s’havia estès per moltes nacions. Van ser els primers a utilitzar les radiografies d’ADN de Rosalind Franklin (britàniques), un model de doble hèlix d’ADN que inclou bases de purina i pirimidina, sucre i residus de fosfat. Tanmateix, les radiografies de Rosalind Franklin no van ser publicades per a la seva investigació, sinó pel seu company Maurice Wilkins.
Wilkins va ser guardonat amb el Premi Nobel de Medicina el 1962, juntament amb Watson i Crick. Franklin ja havia mort en aquest moment i, per tant, ja no podia ser nominat. Aquest tema també pot ser del vostre interès: Cromatina Criminalística: si es troba material sospitós, com en una escena del crim o en una víctima, se’n pot extreure ADN.
A part dels gens, l'ADN conté més seccions que consisteixen en repeticions freqüents de bases i no codifica un gen. Aquestes seqüències intermèdies serveixen com a empremta genètica perquè són molt variables. Els gens, però, són gairebé idèntics en totes les persones.
Si l'ADN obtingut es talla ara amb l'ajut de enzims, es formen moltes petites seccions d’ADN, també anomenades microsatèl·lits. Si es compara el patró característic dels microsatèl·lits (fragments d'ADN) d'un sospitós (per exemple, de saliva mostra) amb la del material existent, és molt probable que l’autor s’identifiqui si coincideix. El principi és similar al de les empremtes digitals.
Prova de paternitat: de nou, es compara la longitud dels microsatèl·lits del nen amb la del possible pare. Si coincideixen, la paternitat és molt probable. Projecte Genoma Humà (HGP): El Projecte Genoma Humà es va establir el 1990.
James Watson va liderar inicialment el projecte amb l'objectiu de desxifrar tot el codi d'ADN. Des de l'abril del 2003, el genoma humà es considera completament descodificat. Es podrien assignar 3.2 milions de parells de bases a uns 21,000 gens. La suma de tots els gens, el genoma, és al seu torn responsable de diversos centenars de milers proteïnes.
- Sang,
- Semen o
- Cabell
Tots els articles d'aquesta sèrie:
