Un dels mitjans de comunicació més importants per als humans és la parla. Això només és possible mitjançant la fonació. En conseqüència, aquesta última s’entén com aquella articulació de l’home que forma sons i paraules per expressar-se. L’home fa servir les mans, la cara, la postura o les seves boca per a la comunicació. Per al coordinació de la interacció tanmateix bastant complexa de la formació del so que necessita diversos anys.
Què és la fonació?
Un dels mitjans de comunicació més importants per als humans és la parla. Això només és possible mitjançant la fonació. Necessari per a la formació del so és principalment respiració, ja que la respiració necessària per a la parla es transporta pels pulmons. La formació del so es produeix principalment durant l'exhalació, tot i que no tots els sons que es produeixen d'aquesta manera serveixen realment al propòsit del llenguatge parlat. A més, les dents, el paladar, els llavis i el llengua. La formació del so s’aprèn gradualment i després s’estabilitza en un patró de moviment après, que al seu torn s’adapta a la musculatura. Si això es veu afectat per diverses afeccions, la formació del so es pot deformar i provocar trastorns de l'articulació, cosa que pot provocar, per exemple, lispes, xiulets o xiulets. Per tal de lligar els sons, els humans fan servir l’aparell de parla juntament amb les seves eines de parla. Es poden dividir en tres categories. Per una banda, necessita els òrgans de l'aparell de parla, que es troben a sota del laringe i en són responsables ventilació, El laringe i les cordes vocals, que formen la part productora de so, i finalment els òrgans que es troben sobre la laringe. El flux d'aire necessari per a la producció de so el proporciona diafragma, pulmons, tràquea i músculs respiratoris. Es realitza a través de les cavitats faríngies, orals i nasals i es dirigeix pel moviment del llengua, que modifica i forma els sons individuals. Els moviments coordinats de les eines de parla asseguren que es formin sons i paraules. Per fer-ho, s’inicien tres processos al cos: s’inicia un corrent de fonació des dels pulmons, el plecs vocals es superen i les eines de parla es porten finalment a la posició correcta i necessària. El corrent de fonació, al seu torn, és l'expansió dels pulmons a través del pit músculs, diafragma i costelles, creant un flux d’aire que provoca una pressió negativa o positiva. Només es troba al laringe que es pren una decisió sobre si es pren o no un so.
Funció i tasca
La formació del so comença en el nen al final del primer any de vida. S’obtenen les primeres experiències bàsiques i el nen comprèn que les produccions sonores audibles poden referir-se als seus propis sons. El so s’utilitza per designar objectes o trucar a la persona desitjada. La referència a alguna cosa, el primer so sol ser un curt A o "Da". Aviat el nen augmentarà el ventall d’experiència i amb ella la capacitat de combinar sons i transformar-los en l’objecte desitjat. Aquí és on aprenentatge del llenguatge actual comença, encara que inicialment encara falten moltes lletres a la formació fonètica del balbuceig del nen. A poc a poc, això es pot entrenar i millorar. L’estudi de la fonació és una part important de la ciència. L’estudi dels sons s’anomena fonètica i és la investigació científica del potencial humà de formació de sons, independentment del llenguatge i de l’aspecte de la substància sonora. Els sons s’estudien com a esdeveniments acústic-fisiològics. L’estudi dels fonemes s’anomena fonologia. Aquest estudi científic tracta de l'ús lingüístic dels sons, incloent-hi la forma en què s'utilitzen els fonemes en diferents idiomes, perquè les llengües diferents de vegades utilitzen sons completament diferents. Així, sovint passa que el aprenentatge d'un nou llenguatge causa dificultats també perquè els sons desconeguts només es poden formar amb molta dificultat al principi. Per poder ensenyar la formació de sons, cal un coneixement bàsic de fonètica articulatòria. Un professor pot fer que alguns sons siguin més audibles o transparents. Tant el mode d’articulació, per exemple la formació de vocals o consonants, com el lloc d’articulació tenen un paper important. Aquesta última inclou, per exemple, la inferior i la superior llavi, el paladar, els incisius o la punta del llengua.La parla es produeix com una seqüència contínua de sons individuals que s’influencien mútuament en els moviments d’articulació.
Malalties i queixes
Els problemes amb la fonació individual són trastorns de l’articulació que es desvien de la norma de pronunciació. En medicina s’anomenen dislàlia. En aquestes condicions, l’individu no és capaç de formar determinats sons o els deforma, cosa que provoca un lisp. Aquestes dificultats sovint sorgeixen a infància. Les causes són variades, poden ser malformacions congènites de la llengua, el paladar, els llavis o la mandíbula. També poden ser trastorns auditius, que impedeixen la percepció de la pròpia pronunciació. En la majoria dels casos, però, no hi ha cap causa orgànica per a la formació de so defectuosa, però el trastorn de l’articulació es basa en mals hàbits, models de parla incorrectes o sons i seqüències sonores que es pronuncien incorrectament per costum. En molts casos, la manca de pràctica és la que provoca el fracàs de la formació del so i de la parla. Aquestes dificultats es poden reconèixer en una fase inicial, diagnosticades per un pediatre o logopeda i corregides a temps. Tan aviat com la fonació és més deteriorada en els éssers humans, més greu trastorns de la parla (disàrtria), que pot tenir diverses causes. El terme inclou trastorns de la parla i de la parla respiració, articulació i vocalització, mentre que el cervell no cal que es perjudiqui el poder de formar frases. En la majoria dels casos, aquests problemes sorgeixen després d'un carrera, un hemorràgia cerebral, o en malalties com el Parkinson o esclerosi múltiple. Si la fonació ja no és possible, s’utilitza el terme anartria.
