Artistes com Franz Liszt i Wassily Kandinsky probablement el tenien, molts científics també el posseeixen: un canal addicional de percepció. La capacitat de veure els sons com a colors, sabor les paraules o les lletres de sentir es diu sinestèsia. El terme prové del grec antic: “syn” significa “junts”, “aisthesis” significa sensació; una descripció adequada del fenomen que quan s’estimula un òrgan sensorial, també s’estimula almenys un altre.
La sinestèsia no és una malaltia ni una imaginació ni al·lucinació. Més aviat, és un fenomen neurològic-psicològic que es produeix amb més freqüència del que es pensava. Investigacions recents suposen fins a un 4% de sinestesis a la població. En el passat, els sinestèsics eren, en el millor dels casos, somriuts com una mica estrafolaris, en els darrers anys el fenomen s’ha conegut més i es percep més aviat com un talent addicional. La sinestèsia també ofereix un emocionant camp de recerca per a psicòlegs i neurocientífics, sobretot perquè esperen utilitzar-la per aprendre més sobre com funciona la percepció humana.
Signes típics de sinestèsia
Les sensacions sinestèsiques no es poden influir: sorgeixen involuntàriament com a resultat d’un activador específic, sovint formes geomètriques simples, però també conceptes abstractes com dies de la setmana o números, sons i fins i tot sentiments. Cada sinestèsia és única: un cert estímul provoca una certa sensació addicional en un sinestèsia, que es reserva exactament per a aquest estímul. Per exemple, si percep una A com a blava, el to blau d’una H és diferent. A més, les experiències no són reversibles: si el so d'una trompeta desencadena la sensació de color "vermell" en una persona, no sent una trompeta quan mira aquesta tonalitat vermella. Els sinestèsics perceben les seves percepcions com a naturals, les recorden exactament més tard i poden descriure-les amb precisió.
L’audició de color (audition colorée), és a dir, associacions de colors quan s’escolten sons, és la forma més comuna de sinestèsia. Aquestes sensacions també s’anomenen fotismes (phos = llum); Les sensacions auditives desencadenades per estímuls sensorials no acústics s’anomenen, doncs, fonismes (telèfon = veu). Fins i tot els sinestèsics cecs poden tenir experiències semblants al so de certs sorolls, música o veus; per exemple, ja al 1710 es va informar que una persona descrivia experiències de color relacionades amb el so malgrat la seva ceguesa.
