Anatomia i desenvolupament de limfòcits
Els limfòcits tenen una mida variable de 6-12 μm i són particularment notables pel gran nucli de cèl·lules fosques, que omple gairebé tota la cèl·lula. La resta de la cèl·lula es pot reconèixer com una franja citoplasmàtica fina, que només en conté uns quants mitocòndries per a la producció d 'energia i ribosomes per a la producció de proteïnes. Se suposa que les formes més grans de limfòcits, que també tenen un nucli cel·lular més lleuger (= eucromàtic), van ser activades per atac bacterià o viral.
Els limfòcits inactius més petits, també anomenats ingènus, són molt més freqüents en persones sanes i tenen aproximadament la mateixa mida que el vermell sang cèl · lules (eritròcits). Els limfòcits es formen a través de l’etapa intermèdia dels limfoblasts a partir de cèl·lules mare hematopoètiques (hematopoiesi = sang formació), que en adults es troben principalment a la medul · la òssia. Aquí, les cèl·lules progenitores (progenitors) dels limfòcits difereixen de les de les altres cèl·lules (mieloides) en una fase molt primerenca, ja que algunes d’elles continuen madurant al timo (també anomenats dolços).
Aquests s’anomenen més tard Limfòcits T. ("T" com en timo). El propòsit de la maduració al timo consisteix a ordenar totes aquelles cèl·lules T que reaccionen a les pròpies estructures del cos o que restringeixen la seva funció (selecció positiva i negativa). Els limfòcits B i les cèl·lules NK (cèl·lules assassines naturals) completen la seva maduració com les altres sang cèl·lules del fitxer medul · la òssia ("B" = medul·la òssia o històricament Bursa fabricii, òrgan d'ocells).
Després que els limfòcits B hagin abandonat el medul · la òssia com a cèl·lules madures i ingènues (= no especialitzades), entren en òrgans com el melsa, amígdales o limfa nodes, on poden entrar en contacte amb antígens (estructures alienes al cos). Amb aquest propòsit, la cèl·lula porta certs anticossos a la seva superfície, que serveixen com a receptors de cèl·lules B. Les anomenades cèl·lules dendrítiques, un altre tipus de cèl·lula immune que no pertany als limfòcits, presenten fragments d’antigen als limfòcits B ingènus i els activen amb l’ajut del T- cèl·lules ajudants. Si s’activa una cèl·lula B, es divideix diverses vegades i es transforma en una cèl·lula plasmàtica (selecció clonal).
Els diferents tipus de limfòcits tenen un aspecte molt similar, però es poden distingir entre si al microscopi mitjançant mètodes especials de marcatge i tinció (immunohistoquímica). Els limfòcits B i les cèl·lules NK (cèl·lules mortals naturals), en canvi, completen la seva maduració com les altres cèl·lules sanguínies de la medul·la òssia (“B” o històricament Bursa fabricii, un òrgan d’ocells). Després que els limfòcits B hagin abandonat la medul·la òssia com a cèl·lules madures i ingènues (= no especialitzades), entren a òrgans com el melsa, amígdales o limfa nodes, on poden entrar en contacte amb antígens (estructures alienes al cos).
Amb aquest propòsit, la cèl·lula porta certs anticossos a la seva superfície, que serveixen com a receptors de cèl·lules B. Les anomenades cèl·lules dendrítiques, un altre tipus de cèl·lula immune que no pertany als limfòcits, presenten fragments d’antigen als limfòcits B ingènus i els activen amb l’ajut de les cèl·lules T-ajudants. Si s’activa una cèl·lula B, es divideix diverses vegades i es transforma en una cèl·lula plasmàtica (selecció clonal). Els diferents tipus de limfòcits tenen un aspecte molt similar, però es poden distingir entre si al microscopi mitjançant mètodes especials de marcatge i tinció (immunohistoquímica).
