Cèl·lules T citotòxiques | Limfòcits T.

Cèl·lules T citotòxiques

Les cèl·lules T citotòxiques són un subgrup de Limfòcits T. i pertanyen així a l’adquirit sistema immune. La seva tasca és identificar les cèl·lules infectades de l’organisme i matar-les pel mitjà més ràpid possible. Igual que els limfòcits T restants, es formen a la medul · la òssia, a continuació, migreu cap al timo, on finalment es tornen a classificar i després es converteixen en limfòcits T madurs. El citotòxic Limfòcits T. finalment s’alliberen al torrent sanguini, on finalment interactuen amb diverses cèl·lules endògenes i d’aquesta manera comproven les seves condició. Si hi ha una cèl·lula infectada o defectuosa, els limfòcits T citoxics poden acostar-se a les molècules MHC de les cèl·lules infectades a través dels receptors de les cèl·lules T superficials i matar-les alliberant perforina (proteïna) i granzima (enzim proteasa).

Immunoglobulines anti-limfòcits T humans

Les immunoglobulines anti-limfòcits T humanes són de laboratori anticossos que s’utilitzen com a mesura preventiva contra el possible rebuig del trasplantament o només després del rebuig d’un òrgan ja trasplantat o de cèl·lules mare trasplantades. El motiu de l’administració d’immunoglobulines anti-limfòcits T humans és que trasplantament de cèl·lules mare ocasionalment comporta complicacions. El perill és que el trasplantament ja no pugui realitzar les seves tasques reals al cos estrany i pugui atacar el cos receptor.

Els limfòcits T juguen un paper en aquest sentit, ja que també són introduïts al cos receptor pel trasplantament. Els limfòcits T implantats tenen ara dos efectes. D’una banda, realitzen la seva tasca habitual atacant les cèl·lules infectades presents.

D'altra banda, poden desencadenar l'anomenada "reacció empelt contra hoste", ja que l'organisme receptor els pot considerar estranys i iniciar una reacció immune contra ells. S'ha investigat un medicament per prevenir o tractar aquestes reaccions en la immunoglobulina anti-limfòcits T humana. Aquest medicament es deriva de conills.

Activació de limfòcits T.

L’activació dels limfòcits T té lloc mitjançant una interacció entre els receptors de cèl·lules T situats als limfòcits i els antígens coincidents de les cèl·lules estranyes o mutades. No obstant això, els receptors de les cèl·lules T només poden reconèixer els antígens si els presenten les anomenades cèl·lules presentadores d’antígens, però són necessaris altres factors per obtenir un enllaç estable. Aquests inclouen glicoproteïnes (CD4 i CD8) a la superfície del Limfòcits T. i proteïnes (MHC1 i MHC2) a la superfície de la cèl·lula presentadora d’antigen.

Cal tenir en compte que les cèl·lules T-helper només tenen receptors CD4, que al seu torn només es poden unir a molècules de MHC2. En conseqüència, els receptors CD8 només es poden unir a molècules de MHC1. Els receptors CD8 es troben principalment en cèl·lules citotòxiques, però també es poden trobar en cèl·lules T-killer o limfòcits T reguladors.

Per a l’activació, també es requereix una coestimulació independent de l’antigen. S’inicia per superfície proteïnes i parteix de la mateixa cèl·lula presentadora d’antígens. Després que els limfòcits T s’activen finalment, es pot produir una resposta cel·lular.

Consisteix en l'alliberament de diverses substàncies missatgeres, les interleucina, que posteriorment s'activen mitjançant macròfags, cèl·lules assassines T o cèl·lules citotòxiques. Després són capaços d’eliminar les cèl·lules estranyes mitjançant diversos mecanismes cel·lulars. A més, les interleucines poden estimular la producció d’anticossos de manera que es pot aconseguir una resposta més gran als patògens.