Sinònims
pulmons, vies respiratòries, intercanvi d’oxigen, pneumònia, asma bronquial Anglès: respiració
La respiració humana té la tasca d’absorbir oxigen per a la producció d’energia de les cèl·lules del cos i d’alliberar l’aire utilitzat en forma de diòxid de carboni. Per tant, respiració (producte de la freqüència respiratòria / freqüència respiratòria i profunditat de inhalació) s’ajusta a la demanda d’oxigen i a la quantitat de diòxid de carboni. Cèl·lules especials a la artèria caròtida (Arteria carotis communis) i al cervell pot mesurar la concentració d'ambdós gasos a la sang i transmetre la informació corresponent al cervell.
Allà hi ha un grup cel·lular, el centre respiratori, que recull tota la informació disponible. A més dels resultats de les mesures químiques al sang, els senyals que es tenen en compte inclouen informació sobre l’estat d’expansió dels pulmons, senyals dels músculs respiratoris, però també missatges de l’autònom sistema nerviós (sistema nerviós inconscient, independent (autònom) que regula les funcions corporals). Per tant, el centre respiratori compara quasi la demanda i l’oferta d’oxigen i, després, dóna les ordres corresponents als músculs respiratoris.
La regulació de la respiració es descriu com a semi-autònoma. Això significa que està regulat automàticament pel centre respiratori. Per tant, no hem de pensar quant hem de respirar.
No obstant això, la respiració d'una persona es pot influir deliberadament i, per exemple, retenir la respiració. Amb un augment del temps sense respiració el contingut d 'oxigen a la sang disminueix i augmenta el contingut de diòxid de carboni. Això estimula la respiració a través del centre respiratori i crea la sensació de falta d’aire. Aquest tema també pot ser del vostre interès: Respiració diafragmàtica
- Respiració,
- Freqüència respiratòria i
- Profunditat de l’alè
Fisiologia de la respiració humana
L’aire que ens envolta i que respirem cada dia consta de quasi un 80% de nitrogen, un 20% d’oxigen i una quantitat infinitesimal d’altres gasos. La pressió de l’aire depèn del nivell del mar; a l’aigua el doble d’alt que a uns 5000 m sobre el nivell del mar. Es dedueix que, tot i que absorbim el mateix percentatge d’oxigen (és a dir, el 20% de la quantitat total), inhalem absolutament només la meitat de l’aire a causa de la pressió més baixa.
Aquest aire ara flueix a les nostres vies respiratòries. Fins que la sang no ha arribat a les bombolles d’aire, no està preparada per a l’intercanvi de gasos. El volum efectivament perdut s’anomena volum d’espai mort.
D’això es desprèn que una freqüència de respiració augmentada (una respiració més superficial, l’aire arriba en menor mesura als sacs d’aire) provoca un augment de l’espai mort ventilació; al mateix temps, disminueix l'eficàcia (relació del treball de la respiració amb la captació d'oxigen) de la respiració. L’aire dels alvèols té una composició diferent. Aquí la proporció de diòxid de carboni augmenta a causa del subministrament continu de la sang.
Com que els gasos només han de recórrer una curta distància a causa de les cèl·lules molt primes, les pressions dels gasos entre la sang i els alvèols s’igualen. La sang que ha passat pels alvèols té finalment la mateixa composició gasosa que l’aire dels alvèols. Com que l’oxigen és molt menys soluble en aigua que el diòxid de carboni, el cos necessita un transportador especial d’oxigen, els glòbuls vermells (eritròcits).
Com que queda una certa quantitat de diòxid de carboni als alvèols, la sang que surt dels pulmons també conté una quantitat mesurable. La major part del diòxid de carboni es dissol en forma d’àcid carbònic. L’àcid carbònic té una tasca important a l’hora de controlar el pH de la sang (“àcid sanguini”).
