L 'àrea postrema es troba a la fossa romboïdal de la tronc cerebral i forma part de la vòmits centre. Aquesta unitat funcional del sistema nerviós provoca vòmits quan s’estimula adequadament, realitzant així un paper protector. Antiemètics inhibeixen aquesta resposta com a part del tractament dels traumàtics cervell lesió i altres afeccions neurològiques.
Què és la zona postrema?
La medicina compta la zona postrema com un dels òrgans circumventriculars. Es caracteritzen pel fet que es troben a la zona cervell ventricles. Els ventricles cerebrals representen cavitats al cervell que contenen aigua (líquid cefaloraquidi), que apareix fosc o blanc a les imatges de ressonància magnètica, segons la ponderació. A més de la seva ubicació, els òrgans circumventriculars es caracteritzen per un tipus especial de teixit: l’ependima. La seva superfície relativament gran crea espai per a nombrosos receptors i permet que la zona postrema sigui sensible a possibles contaminants. Aquesta circumstància és altament significativa perquè la regió cerebral forma part del vòmits centre. Juntament amb altres estructures, controla els vòmits involuntaris en resposta a toxines, les drogues, senyals de tracte digestiu, i altres estímuls.
Anatomia i estructura
Com a òrgan circumventricular, l'àrea postrema té l'ependima, un tipus especial de teixit compost per cèl·lules glials que es troba en poques altres estructures. Durant molt de temps, els científics van suposar que les cèl·lules glials realitzaven principalment funcions estàtiques i estabilitzaven el farciment; el nom "glia" significa "cola" i és un recordatori d'aquesta conclusió errònia. Avui, però, se sap que són extremadament importants per al sistema nerviós per funcionar correctament. Aïllen els axons de les fibres nervioses, contribueixen a un subministrament òptim de nutrients a les neurones i exerceixen funcions higièniques a nivell micro. La majoria dels altres òrgans circumventriculars també són òrgans circumventriculars situats als ventricles del cervell. Els òrgans dels ventricles cerebrals utilitzen l’ependima per desmarcar-se del fluid. Tot i això, no en tenen sang-barrera cerebral, que és la barrera entre el flux sanguini i el teixit cerebral en qualsevol altre lloc del cervell i està dissenyada per mantenir-la patògens, les toxines i altres substàncies que entren al cervell. A les immediacions properes a la zona postrema es troba el nucli solitari o nucli tractus solitarii. Es considera el nucli gustatiu i també pertany al centre de vòmits. Hi ha connexions estretes entre les dues estructures cerebrals, que els permeten treballar junts a nivell funcional.
Funció i tasques
La zona postrema representa una part important del centre de vòmits. El paper de les estructures associades és protegir el cos: els receptors especialitzats detecten estímuls que indiquen toxines en els aliments o el medi ambient, representen una amenaça a causa de la pressió mecànica o suggereixen altres perills. L’àrea postrema inclou la zona de desencadenament de quimioreceptors. Com que al propi òrgan circumventricular li falta una sang-Barrera cerebral, realitza una funció de tutor addicional per a la barrera que hi ha darrere. Els receptors de la zona postrema responen a diversos productes químics indicatius de toxines o putrefacció; l'estructura fenestrada de l'ependima que envolta la zona postrema garanteix un cribratge particularment fiable sang buscant entrar al teixit cerebral. la serotonina i dopamina són els principals neurotransmissors que actuen al centre de vòmits. El centre de vòmits es comunica amb altres parts del cervell mitjançant nombroses connexions. Nervis que condueix a l'escorça cerebral uneix la zona postrema i la resta del centre del vòmit tant al centre olfactiu com a funcions cognitives superiors. L’òrgan vestibular, gastrointestinal els nervis, certes zones de la medul·la oblongada i diversos grups musculars també es connecten al centre del vòmit. Camins que lead directament o mitjançant altres punts d’interruptor als músculs serveixen per a l’execució motora de l’acte de vòmits. Aquest procés és automàtic.
Malalties
En el context de la malaltia, l'àrea postrema ocupa una doble posició; per una banda, com a part del centre de vòmits, té un paper important en la protecció contra les toxines (per exemple, en els aliments); d'altra banda, la irritació errònia o persistent d'aquesta regió cerebral pot ser un signe de malaltia i pot contribuir a la dificultat física. Per reduir la constant nàusea i deixeu de vomitar, per això els metges l’utilitzen antiemètics. El les drogues no formen un grup homogeni, sinó que representen diferents substàncies actives, cadascuna de les quals actua específicament sobre la zona postrema. Durant l’inici normal de l’estímul, les substàncies s’acoblen als receptors i obren canals iònics a la xarxa membrana cel · lular, a través del qual poden entrar les partícules carregades elèctricament. Aquesta resposta del receptor canvia la tensió elèctrica de la cèl·lula: la neurona es despolaritza. Antiemètics, que actuen a la zona postrema, impedeixen aquesta resposta inhibint els receptors. La droga metoclopramida inhibeix la funció de dopamina i serotonina receptors a la zona postrema, mentre que scopolamina inhibeix el muscarínic acetilcolina els receptors i els antagonistes del 5-HT3 només afecten un factor molt específic serotonina receptor. Més rarament, els metges també recorren apomorfina per al tractament. Com a part del seu funcionament normal, la zona postrema respon a possibles contaminants i agents mecànics com la pressió. Un augment de la pressió incraneal o intracraneal pot resultar de diverses causes. Els possibles desencadenants inclouen edema cerebral, carrera, pertorbacions circulatòries, efectes traumàtics com a lesió cerebral traumàtica, o alteracions del drenatge. La zona postrema es troba al ventricle cerebral; l’organisme utilitza aquesta regió com a zona tampó per evitar el dany dels teixits quan augmenta la pressió intracraneal. Per tant, el centre del vòmit és molt sensible als canvis de pressió incraneal gràcies a aquesta posició espacial. A més, els estímuls de la tracte digestiu, el centre olfactiu i l’òrgan vestibular poden activar el centre del vòmit.
