Definició - Què és l’anestèsia amb èter?
L’anestèsia amb èter es considera la primera forma d’anestèsia i, per tant, representa el naixement de l’anestèsia. Va ser utilitzat per primera vegada per un metge nord-americà el 1842. L’èter (també conegut com a dietilèter) és un compost químic incolor que és gasós a temperatura ambient. Aquesta forma de anestèsia avui ja no s’utilitza a causa dels seus nombrosos efectes secundaris i del perill que exploti el gas.
Encara s’utilitza?
L’anestèsia amb èter ja no s’utilitza perquè té molts efectes secundaris no desitjats. A més, l'èter com a gas és altament inflamable i pot explotar en presència d'oxigen. Fins fa uns anys, l’ús de l’èter com a anestèsic encara era habitual en alguns països en desenvolupament, ja que era una alternativa barata a altres mitjans. El 2005, l’OMS va eliminar l’èter de la llista de medicaments essencials i l’èter pràcticament no està disponible avui en dia.
Fins quan es va utilitzar anestèsia amb èter?
Des de la seva primera aplicació el 1846, l'èter es va utilitzar regularment a Amèrica i Europa, malgrat alguns efectes secundaris de vegades greus. Però ja el 1831 Justus Liebig havia descobert el cloroform, que aviat va començar a competir amb l’èter. No obstant això, fins fa uns anys, l'èter anestèsia era una alternativa rendible a altres anestèsics, especialment als països en desenvolupament. Avui, però, l’èter està poc disponible i ja no s’utilitza.
Efecte de l’anestèsia amb èter
En el passat, una esponja es submergia en èter líquid per èter anestèsia i els gasos es van alimentar al pacient mitjançant un sistema de mànega. Fins i tot en dosis petites, l’èter apaga el processament de dolor al cervell i inhibeix el múscul reflex. En dosis més altes, l’èter condueix primer a un estat d’excitació i després a estats apàtics en què el pacient ja no respon.
Efectes secundaris de l’anestèsia amb èter
Els efectes secundaris de l’anestèsia amb èter són principalment nàusea i vòmits després de l’anestèsia, similar a una ressaca després del consum d’alcohol. Doses massa altes d’èter poden provocar la paràlisi del centre respiratori. En les primeres etapes de l’anestèsia amb èter, asfixia per vòmits o saliva o obstrucció de la via aèria a través de la llengua també era comú. No obstant això, aquestes complicacions es van produir abans de la possibilitat de ventilació by intubació. Una altra raó per la qual l’anestèsia amb èter ja no s’utilitza és el llarg temps de desintegració després de l’anestèsia amb èter i la mala controlabilitat de l’anestèsia.
Història / Inventor
La primera anestèsia amb èter documentada va ser el 30. 03. 1842 pel metge general Crawford Williamson Long.
Abans, les operacions es realitzaven, si cal, sense cap forma d’anestèsia. No obstant això, Long no va informar del seu èxit. El 16 d'octubre de 1846, el dentista William Thomas Green Morton i un cirurgià van celebrar una manifestació pública sota anestèsia amb èter.
Per tant, Morton és considerat l’inventor de l’anestèsia amb èter i aquest dia es considera l’aniversari de l’anestèsia. No obstant això, en la història posterior de l’anestèsia amb èter, les morts per asfíxia es van produir una i altra vegada, ja que no hi havia la possibilitat d’assegurar la via aèria intubació. No va ser fins a la Segona Guerra Mundial que va ser pràctica habitual mantenir les vies respiratòries lliures amb l’ajut d’un tub.
Poc després del seu descobriment, però, l’anestèsia amb èter va començar a enfrontar-se a la competència del cloroform descobert per Justus Liebig. Als anys seixanta, l'èter va ser substituït en gran part per l'halotà com a anestèsic gasós.
