L’exterocepció, juntament amb la interocepció, constitueixen la totalitat de la percepció humana. L’extrocepció és la percepció d’estímuls externs per part de cèl·lules sensorials especialitzades anomenades extroceptors. El processament dels estímuls es produeix a la central sistema nerviós i pot estar afectat en malalties neurològiques.
Què és l’exterocepció?
L’extrocepció és la percepció d’estímuls externs per part de cèl·lules sensorials especialitzades anomenades extroceptors, com ara les cèl·lules sensorials de l’oïda. La percepció humana permet a les persones formar-se una imatge d’ells mateixos i del seu entorn. La percepció d’estímuls interns i la percepció d’estímuls externs fer la capacitat perceptiva global dels humans. Els estímuls interns es perceben des del cos i, per tant, són un component significatiu de la percepció d’un mateix. Els estímuls externs són estímuls ambientals externs que permeten als humans percebre el món exterior. La percepció interna és interocepció. Anàlogament, la percepció externa s’anomena exterocepció. Es compon de percepció visual, auditiva, gustativa, olfactiva i vestibular. A més, la sensibilitat també compta. Igual que la percepció interna, la percepció externa funciona amb cèl·lules sensorials especialitzades en estímuls anomenades receptors. Els receptors de la percepció externa són els extroceptors. Són responsables de la recepció d’estímuls externs, el processament d’estímuls i la transmissió d’informació d’estímuls en forma processable fisiològicament. La conducció de l’estímul es produeix a través de vies aferents i s’orienta a la central sistema nerviós, on els estímuls de l’entorn es combinen i entren en la consciència com una imatge global.
Funció i tasca
Els exteroceptors són el primer lloc que travessen els estímuls externs cap al cos humà. Aquests receptors estan especialitzats en estímuls específics. Estímul molècules s'uneixen als llocs designats per excitar el receptor, que converteix l'estímul en una forma fisiològica d'excitació nerviosa. Per exemple, hi ha extroceptors especialitzats per detectar vibracions, tacte, temperatura i molts altres estímuls externs. El contrari dels extroceptors són els interoceptors, que mesuren els estímuls interns. Les estructures perceptives com la sensibilitat a la profunditat del sistema musculoesquelètic registren estímuls tant externs com interns i, per tant, es poden descriure com a interoceptors i exteroceptors alhora. Els exteroceptors inclouen receptors com els corpuscles Vater-Pacini per a la percepció de vibracions o els corpuscles Meissner i Ruffini per al registre de diferències de tacte, pressió i pressió. Els fotoreceptors de l’ull són receptius a la llum i a la llum cabell les cèl·lules de l’oïda interna permeten percepcions auditives. Tots els exteroceptors estan interconnectats a través de la primera neurona amb la segona neurona. Els cossos cel·lulars de les neurones exteroceptives es troben a la columna vertebral gangli. Les seves projeccions centrals creuen les vies del cordó posterior sense canviar ni creuar-se i, així, arriben al nucli gracilis o nucli cuneatus. Només aquí es canvia la informació a la segona neurona. Les fibres originàries d’això s’anomenen fibrae arcuatae internae i s’estenen cap al tàlem. A la decussatio lemnisci medialis participen en un encreuament. Al nucli ventral posterior del tàlem, les fibres acaben i la informació dels exteroceptors es canvia a la tercera neurona. Aquesta tercera neurona travessa el tàlami radiatio superior o cru posterior de la càpsula interna i des d’allà arriba a la primària somatosensible. cervell centre al gir postcentral. Allà, es troben les zones 3,2 i 1 de Brodmann. A la cervell, a més de l’emmagatzematge, classificació i interpretació de les percepcions exteroceptives, es dóna una resposta inicial d’estímuls si és necessari. Alguns autors divideixen l’exterocepció en sensibilitat epicrítica i percepció protopàtica. La sensibilitat epicrítica es defineix com la percepció del tacte subtil, la percepció de les vibracions i la percepció de la pressió i es realitza mitjançant discriminació en dos punts. La informació recollida d 'aquesta manera arriba al cervell a través de les vies del cordó posterior fasciculus gracilis i fasciculus cuneatus. Per percepció protopàtica, els autors volen dir el dolor i les percepcions de temperatura que s’entreguen al cervell a través del cordó anterior del tractus spinothalamici anterior i lateral.
Malalties i malalties
L’exterocepció pot patir danys irreversibles per malalties neurològiques o lesions traumàtiques de les estructures nervioses implicades i, per tant, es pot alterar permanentment. Les malalties causants en aquest context inclouen malalties nervioses centrals com esclerosi múltiple o malalties del nervi perifèric com polineuropatia. No obstant això, els trastorns de percepció extroceptius no sempre van precedits de lesions nervioses reals. En alguns casos, només es pertorba la integració sensorial de la informació externa. Aquesta integració es produeix al cervell i correspon a la combinació de múltiples estímuls en una imatge global d’estímuls. La imatge ambiental és, doncs, producte de la interacció precisa dels sentits individuals. Els trastorns de la integració sensorial impedeixen aquesta interacció. Els trastorns d’integració sensorial solen estar relacionats amb l’atenció d’una persona i corresponen a la hiposensibilitat sensorial a determinats estímuls externs. El cervell ha de seleccionar estímuls sensorials per no sobrecarregar-se. En conseqüència, l'atenció als estímuls externs és limitada i no sempre es distribueix adequadament. Per exemple, mantenir una postura basada en estímuls externs requereix atenció que altres activitats poden mancar alhora. Els trastorns d’integració sensorial amb debilitat postural sovint es manifesten, per exemple, en inquietuds cròniques. La hiposensibilitat de l’aparell tàctil i propioceptiu es manifesta en una insuficient planificació del moviment i en la maldestat. Les hipersensibilitats en aquesta àrea són trastorns de modulació i no permeten sistema nerviós filtrar adequadament, donant lloc a una defensa tàctil. Així, s’evita el tacte inesperat i es pot produir ansietat social. El més freqüent, però no exclusivament, els nens es veuen afectats per trastorns d’integració. De vegades, els trastorns sensorials-integratius es desenvolupen a partir de trastorns neurològics com carrera. En aquest cas, s’utilitza el terme trastorn SI. Un exemple particular de trastorn amb trastorn sensorial integratiu és autisme, que sovint també es caracteritza per alterat dolor percepció.
