Fluorescència en hibridació situ

La hibridació in situ de fluorescència (FISH) és un mètode de detecció genètica per a la detecció d’ADN (àcid desoxiribonucleic) en nuclis de cèl·lules individuals.

Aquest mètode implica l'ús de sondes d'ADN específiques que només poden proporcionar informació sobre regions genòmiques per a les quals la sonda utilitzada és específica.

Indicacions (àrees d'aplicació)

  • Sospita d'aberració cromosòmica numèrica:
    • Detecció d’anomalies cromosòmiques numèriques (per exemple, trisomia 21).
    • Per a la quantificació de mosaics per a aberracions cromosòmiques (per exemple, a Ullrich-Síndrome de Turner).
  • Detecció de microdeleccions (per exemple, monosomia 22q11.2).
  • Detecció d'aberracions cromosòmiques (per exemple, leucèmia limfocítica crònica (CLL), no Hodgkin limfoma).

Les indicacions anteriors s’analitzen mitjançant la fase FISH (vegeu “El procediment de laboratori” per obtenir més informació).

el procediment

Material necessari

  • Sang d’heparina (mínim 1-2 ml)

Preparació del pacient

  • not necessary

Factors disruptius

  • No se’n coneix cap

El mètode de laboratori

La hibridació in situ de fluorescència (FISH) implica l’ús de sondes d’ADN marcades amb fluorescència (sondes FISH). Aquests es poden unir a un lloc d’ADN específic d’un cromosoma, que s’anomena hibridació. Després o després de la unió de la sonda marcada amb fluorescència, l'avaluació es pot realitzar mitjançant un microscopi. En aquest procés, es determina el nombre de senyals de fluorescència dins dels nuclis interfàsics. A més, una avaluació de la ubicació (per exemple, translocació / desplaçament de la ubicació / a un altre cromosoma) a la metafase cromosomes és possible.

Quan sigui diferent fluorescent colorants s’utilitzen per a diferents ADN diana en el procediment FISH, es coneix com FISH multicolor. Això permet una visualització completa del genoma.

En alguns casos, la sonda d’ADN no s’etiqueta directament amb un colorant fluorescent, que s’anomena procediment indirecte. En canvi, s’etiqueta amb substàncies com biotina o digoxigenina. Aquest mètode es considera més complicat però és més sensible.