Canal central: estructura, funció i malalties

El canal central, o canalis centralis, és una estructura tubular que travessa el canal medul · la espinal i s’estén a la medul·la oblongada. Els errors en el desenvolupament embrionari poden provocar defectes del tub neural; un exemple és l’anencefàlia. A més, es poden formar tumors a partir de l’ependima del canal central.

Què és el canal central?

El canal central (canalis centralis) és una estructura anatòmica que forma part del canal medul · la espinal i s’estén a la medul·la oblongada. Allà, el canal central és clarament visible com un tub que sobresurt. Pertany a l’espai intern del líquid cefaloraquidi, al qual també pertanyen els ventricles cerebrals. El canal central es troba a la matèria grisa de la medul · la espinal. Deu el seu nom a la seva coloració grisenca, que distingeix la matèria grisa de la substància blanca. Aquest últim conté principalment fibres nervioses aïllades, mentre que la substància grisa està formada principalment per cèl·lula nerviosa cossos. Aquestes designacions de teixits s'apliquen tant a la medul·la espinal com a la cervell. Juntes, aquestes dues estructures anatòmiques formen la central sistema nerviós; en aquest context, la medul·la oblongada, que conté la part més alta del canal central, pertany al cervell i representa la transició de la medul·la espinal al tronc cerebral.

Anatomia i estructura

L’interior del canal central s’omple d’un fluid conegut com a líquid cefaloraquidi. La substància també es troba als espais interns i externs del líquid cefaloraquidi cervell i es compon principalment de aigua. Cèl·lules i proteïnes són pocs i distants entre el CSF. Proteïnes que es troba a CSF inclouen albúmina (albúmina humana) i proteïna beta-traça. La majoria de les cèl·lules del CSF són blanques sang cèl·lules o leucòcits, que formen part de l’ésser humà sistema immune i també es troben a la sang. Les cèl·lules glials són responsables de la producció de líquid cefaloraquidi, i aquestes cèl·lules formen embolics per formar el coroide plexe. Al cap, hi ha una connexió entre el canal central i els ventricles cerebrals, que formen part dels espais interns del líquid cefaloraquidi. En alguns individus, el canal central es fusiona amb el ventriculus terminalis a l’extrem inferior, però aquest engrossiment del canal no té cap significat funcional i sol retrocedir durant el desenvolupament embrionari. El ventriculus terminalis representa merament un romanent evolutiu (rudiment).

Funció i tasques

Una capa d’ependima d’una sola capa, composta de cèl·lules glials, s’estén per les parets del canal central de l’interior. La biologia els compta com un subtipus de cèl·lules neuroglials. A l'exterior del canal central hi ha la substància gelatinosa central, que conté nombroses cèl·lules glials. A la part exterior de la seva membrana, les cèl·lules ependimals tenen dues estructures funcionalment significatives: els microvellositats i els cinocilis. Els microvellositats són protrusions de la cèl·lula i arriben a una longitud d’1-4 µm i una amplada de 0.08 µm de mitjana. Serveixen per augmentar la superfície de les cèl·lules ependimals. Els cinocilis també són protuberàncies de la cèl·lula, però són una mica més grans i poden arribar als 10 µm de longitud i 0.25 µm d’amplada. Amb l’ajut dels kinocilis, les cèl·lules glials poden moure el líquid cefaloraquidi i contribuir així activament al seu transport. Glicoproteïnes, que són importants per a la funció a llarg termini memòria, també es troben a l’ependima. El canal central sorgeix de l'interior buit (llum) del tub neural, que es forma durant el desenvolupament embrionari d'un ésser humà durant les primeres quatre setmanes. Posteriorment, les dues obertures del tub neural es tanquen als extrems superior i inferior, i es poden produir alteracions lead al desenvolupament de defectes del tub neural.

Malalties

Els defectes del tub neuronal són condicions patològiques que es formen durant el desenvolupament embrionari quan el tub neural no es tanca correctament. Una forma greu de defecte del tub neural és l’anencefàlia; fins i tot en els nadons nascuts vius, la supervivència sol ser de poques hores, fins i tot si es proporciona atenció mèdica intensiva. La raó d’això són les parts del cervell que no es desenvolupen en anencefàlia. Per tant, l’anencefàlia és una indicació per a la finalització de embaràs, però la mare del nen també pot optar per portar-lo a terme. Sovint, l’atenció psicològica a la mare és útil per processar emocionalment el judici. Físicament, l’anencefàlia del nadó no representa normalment cap perill per a la dona embarassada. A més, els tumors coneguts com ependimomes poden desenvolupar-se a partir de l’ependima. Les neoplàsies són el resultat d’un creixement incontrolat de les cèl·lules a la capa de teixit i sovint apareixen com a estructures allargades que s’assemblen a la forma d’un llapis. L'ependimoma està envoltat per una càpsula. Les opcions de tractament disponibles depenen del cas individual; en principi, procediments quirúrgics i radiació teràpia són les principals opcions per combatre el tumor. Inflamació de l’ependima també és possible. Aquesta ependimitis es pot produir com a resultat d'un malaltia infecciosa; possibles causes inclouen sífilis, un malaltia de transmissió sexual amb possibles trastorns neurològics i toxoplasmosi. Aquest últim és un malaltia infecciosa resultant d’una infestació parasitària amb Toxoplasma gondii. La malaltia afecta principalment als gats, però també es pot transmetre d’aquests als humans. En una persona sana, la majoria d’individus afectats no manifesta cap símptoma visible o notable. No obstant això, sobretot si immunodeficiència és present al mateix temps, es poden produir altres inflamacions, per exemple, al meninges o pulmons.