Coma i mort cerebral
Cervell La mort és una definició fixa de la mort introduïda el 1968. Es refereix a la pèrdua irreversible de tots cervell funcions degudes a les extenses cèl·lula nerviosa mort, per la qual cosa la funció cardiovascular encara es manté mitjançant mecanismes controlats ventilació. Es considera com el signe més segur de mort, de manera que l'anomenat cervell els diagnòstics de mort es poden utilitzar per fer una avaluació inequívoca de la mort d'una persona.
Fins i tot en el context de la donació d’òrgans i trasplantament, la determinació de mort cerebral o el diagnòstic de mort cerebral és un requisit previ essencial per a procediments posteriors i posterior eliminació d'òrgans. Mort cerebral és diagnosticada per dos metges (neuròlegs) que actuen independentment els uns dels altres, que no participen en cap de les coses previstes trasplantament/ extracció d’òrgans. Malgrat això, mort cerebral només es pot diagnosticar en condicions de cures intensives mantenint el sang circulació i absorció d’oxigen dels òrgans del cos mitjançant mecanismes ventilació, reemplaçament hormonal i teràpia circulatòria.
Les indicacions clíniques de mort cerebral són l’absència d’espontànies respiració, l'absència de tronc cerebral reflex (com tes reflex, alumne reflex (llum-ràpid), parpella reflex de tancament), pèrdua de consciència (coma) i pupil·les lleugeres. Les indicacions mecàniques addicionals poden ser una línia zero a la forma d'ona cerebral (EEG), així com cap signe de sang flueix al cervell ultrasò o imatges de vasos cerebrals (angiografia). Coma és la forma més greu de trastorn de la consciència, en què el pacient ja no pot ser despertat fins i tot per l’aparició repetida de dolor estímuls.
Es produeix per una pronunciada pertorbació del cervell, que pot resultar d’una varietat de malalties subjacents. A coma sovint és causat, per exemple, per a carrera, un trastorn del metabolisme del sucre, deficiència d’oxigen, fetge or ronyó fracàs o intoxicació.
Tots els articles d'aquesta sèrie:
