La integració sensorial es refereix a la interacció de diferents sistemes sensorials o qualitats sensorials.
Què és la integració sensorial?
La integració sensorial és un procés que té lloc a tot arreu cervell. Inclou, per exemple, visió, audició, sabor, olor, moviment i percepció corporal. Integració sensorial (SI) és el terme utilitzat per descriure tant l’ordenació de les impressions sensorials com un concepte terapèutic desenvolupat pel psicòleg i terapeuta ocupacional Dr. A. Jean Ayres als anys seixanta i setanta. Va observar que hi ha nens que pateixen un patró de pertorbació, però on no es pot provar cap dany. La integració sensorial és un procés que té lloc a tot arreu cervell. Inclou, per exemple, la vista, l’oïda, sabor, olor, moviment i percepció corporal. La forma en què el cos processa aquests estímuls varia d’un individu a l’altre i depèn de la qualitat dels sistemes sensorials. La integració sensorial és, doncs, la base de aprenentatge, parlant i actuant. La informació que es pren a través dels sistemes sensorials es processa a cervell i després es tradueix en accions adequades. La integració sensorial comença durant embaràs i es desenvolupa molt ràpidament, sobretot a principis infància. Això és extremadament important perquè en els primers anys, els sistemes sensorials estan interconnectats i es forma la base del llenguatge, l’agència, el comportament social, el moviment coordinat i la imaginació.
Funció i tasca
La informació sensorial dels sentits propers juga un paper molt essencial, especialment en els primers anys de vida. Els sentits propers proporcionen al cervell informació sobre el cos i quina posició ocupa a l’entorn. Es distingeix entre:
- Tacte o sentit tàctil (sentit tàctil).
- Sentit de equilibrar (sentit vestibular).
- Sentit de moviment i força (sentit propioceptiu).
Si un nen dels primers anys de vida és capaç de processar molt bé les diferents experiències sensorimotores, pot desenvolupar una imatge diferenciada respecte als límits o possibilitats del cos. Aquesta imatge també s’anomena esquema corporal. Si la informació sensorial es pot ordenar i reunir al cervell, aquest procés s’anomena “integració sensorial”. Cal una bona integració sensorial per poder orientar-se en l’entorn. A aquest efecte, s’ha de processar tota la informació de l’entorn o de l’organisme. Aquesta informació la reben els receptors situats als òrgans sensorials. Això inclou:
- Els corpuscles tàctils del pell, que són importants per al tacte.
- Els arcuats al orella mitjana for equilibrar i estímuls de la gravetat.
- Receptors a la articulacions i fusos musculars per obtenir informació sobre el rang de moviment.
Posteriorment, les vies nervioses transmeten la informació a diferents centres cerebrals, la majoria dels quals es processen de manera inconscient i automàtica. Ja hi ha processos importants a la tija cerebral, la secció cerebral més baixa. Aquí, per exemple, es processen estímuls d'equilibri de manera que l'adaptació als canvis de posició sigui possible automàticament. El processament inconscient és important perquè necessitem la nostra atenció per obtenir un rendiment superior.
Malalties i trastorns
Si la interacció de les modalitats sensorials es pertorba, es produeixen trastorns de la integració sensorial. El trastorn d’integració sensorial es refereix a una disfunció neurològica lleu en què la informació sensorial no es pot processar adequadament. Com a resultat, la persona no pot adaptar el seu comportament als requisits i reacciona de manera menys intencionada i sensata. Les manifestacions són molt diferents. Per exemple, la tensió bàsica dels músculs pot ser hipotònica, és a dir, massa baixa, de manera que els afectats han de fer un esforç conscient per mantenir l'estabilitat postural. Tot i això, l’atenció necessària ja no està disponible per a altres activitats. Els nens que pateixen això semblen molt coixos i estan inquiets. Altres nens, en canvi, no poden planificar els seus moviments a propòsit i, per tant, són extremadament maldestres. Un altre trastorn es manifesta en la hipersensibilitat vestibular, també coneguda com a trastorn de modulació. En aquest cas, el nen no pot inhibir ni filtrar els estímuls. Si el nen és tàcticament defensiu, evita tocs inesperats de persones o materials que tinguin una qualitat d’estímul difusa. Els nens reaccionen defensivament i agressivament davant d’aquests tocs. Per tant, s’eviten situacions com ara viatges en metro o línies d’espera, que també poden provocar ansietat social. La defensiva vestibular és una forma extrema de por a les altures desencadenada per activitats com anar en bicicleta o balancejar-se. Els nens que pateixen trastorn d’integració sensorial solen presentar els símptomes següents:
A la infància:
- Defensivitat o comportament irritant al tacte.
- Defensa o comportament irritat per canvis de situació
- Episodis de inquietud i plors i nivells d'activitat molt baixos
- Problemes de deglució i succió
- Perturbacions del ritme son-vigília
En la infància o en edat escolar:
- Sensibilitat al so
- Falta de cos o autoconfiança
- Nens "maldestres"
- Retard del desenvolupament motor
- Retard del desenvolupament lingüístic
- Problemes de comportament i estrès
- Hipo- o hiperactivitat
- Trastorns d'aprenentatge o de rendiment parcials
Els trastorns d’integració sensorial són el resultat d’una àmplia varietat de processos. Per exemple, es poden produir per manca d’estímuls del desenvolupament. El joc en moviment i actiu és, per tant, extremadament important per al desenvolupament. Els nens, d’altra banda, tenen poques oportunitats d’experiències sensorials i experimenten poc contacte físic. Però la sobreestimulació per estímuls també pot causar un trastorn. Com a resultat, el processament es trenca i els estímuls només es transmeten de forma incompleta. Els adults també poden patir un trastorn d’integració sensorial, generalment també tenien problemes com a nens en l’àmbit de la percepció o no es veia suficientment desafiat i animat.
