Quan s’uneixen a un receptor, lligands i les drogues tenen un efecte sobre la cel·la objectiu. L’activitat intrínseca és la força d’aquest efecte. Els antagonistes tenen activitat intrínseca nul·la i estan destinats només a evitar que altres lligands s’uneixin al receptor en qüestió.
Què és l'activitat intrínseca?
Quan s’uneixen a un receptor, lligands i les drogues tenen un efecte sobre la cel·la objectiu. L’activitat intrínseca és la força d’aquest efecte. Des d’una perspectiva química, els lligands són ions o molècules que són atrets pels àtoms centrals o els ions centrals i formen un vincle complex amb ells. Des del punt de vista mèdic, els lligands són substàncies per a l’ocupació dels receptors que exerceixen un efecte mediat pel receptor després d’unir-se al receptor. En aquest context, l’activitat intrínseca correspon a la potència que posseeix un lligand o farmacó després d’unir-se a un receptor específic. De vegades, l’activitat intrínseca també indica el força del canvi de funció cel·lular que es produeix quan els lligands s’uneixen als receptors. L’activitat intrínseca té un paper fonamental en la farmacodinàmica, en particular. Aquest és l'estudi de l'acció de les drogues, que constitueix una branca de la farmacologia. Per exemple, l’eficiència d’un medicament es pot avaluar mitjançant una activitat intrínseca. Un cas especial d’activitat intrínseca és l’activitat simpaticomimètica intrínseca, també coneguda com a activitat agonística parcial. Aquest terme es refereix específicament a l’efecte estimulador dels bloquejadors de receptors β com ara pindolol sobre els seus receptors associats. S’ha de distingir l’activitat intrínseca de l’afinitat, que descriu l’atracció de socis vinculants. Mentrestant, l’activitat intrínseca de vegades es coneix com a eficàcia.
Funció i tasca
Cada lligand té un lloc d'acció específic. Aquest lloc d'acció és, per exemple, un membrana cel · lular receptor. És a partir d’aquest lloc que el lligand exerceix primer el seu efecte sobre la cèl·lula. Juntament amb un receptor, el lligand sempre forma un complex, l’anomenat complex lligand-receptor. Sense aquesta formació complexa, el lligand no pot exercir el seu efecte. En unir-se, el complex resultant media un efecte cel·lular que altera les funcions cel·lulars. L’alteració de les estructures cel·lulars mitjançant la mediació del complex lligand-receptor és l’element central de l’activitat intrínseca. No es tracta directament de l’alteració per si mateixa, sinó d’una mesura de la força dels canvis cel·lulars. En resum, l’activitat intrínseca és una mesura de la força de l’efecte d’un lligand concret que s’uneix a un receptor. Es pot calcular l'activitat intrínseca. Es calcula mitjançant la fórmula IA = Wmax dividida per Emax. IA en aquesta fórmula significa activitat intrínseca. Wmax correspon al màxim efecte possible de l’agonista en qüestió, i Emax és l’efecte teòricament màxim concebible de la unió. Amb aquesta fórmula, els valors de l’activitat intrínseca sempre estan entre zero i un. Per tant, un agent o lligand amb una activitat intrínseca de zero no provoca cap efecte mitjançant la unió al receptor. En aquest cas, es diu que el principi actiu és un antagonista pur, que només ocupa el receptor i, per tant, impedeix que altres lligands s’uneixin al receptor. En canvi, quan l’activitat intrínseca d’un ingredient actiu és la mateixa, la unió al receptor aconsegueix el màxim efecte. Per tant, el lligand o la droga no es pot anomenar antagonista pur. Els agents amb activitat intrínseca entre els valors de zero i un de vegades es coneixen com a agonistes parcials. El model clàssic assumeix els lligands "monofuncionals" que actuen al receptor. De fet, però, un lligand és capaç d’orientar diferents vies de senyalització individualment. Els lligands també poden utilitzar diferents vies de senyalització en paral·lel i, per tant, actuen simultàniament com a antagonistes i agonistes. Atès que l’activitat intrínseca d’un compost pot variar d’un teixit a un altre.
Malalties i trastorns
L’activitat intrínseca és rellevant en última instància per a tots els medicaments. En aquest context, cal distingir els agonistes i els antagonistes. Els antagonistes, com s’ha esmentat anteriorment, tenen una activitat intrínseca nul·la. En conseqüència, no exerceixen cap efecte per si mateixos, sinó que inhibeixen l’acció d’altres lligands del receptor. Aquests medicaments inclouen beta-bloquejadors, per exemple. El principi actiu d’aquests fàrmacs s’uneix als receptors beta. D’aquesta manera, bloquegen els receptors per a la unió d’altres substàncies que han de suprimir l’efecte. Per exemple, els bloquejadors beta es poden unir als β-adrenoceptors. Amb aquesta unió, bloquegen els enllaços del fitxer estrès hormona adrenalina així com la neurotransmissor noradrenalina. D’aquesta manera s’inhibeix l’efecte de les substàncies. D’aquesta manera, les substàncies redueixen el cor taxa de repòs, per exemple. Al mateix temps que aquest efecte amortidor, també s’esmorteixen sang pressió. Per aquest motiu, els beta-bloquejadors s’utilitzen per tractar diverses malalties i són adequats, per exemple, com a medicament conservador teràpia for hipertensió o coronari cor malaltia. A causa de la seva eficàcia ben documentada i ara àmpliament demostrada, els beta-bloquejadors es troben entre els medicaments més freqüentment prescrits. Agonistes per dopamina els receptors s'utilitzen, per exemple, com a principis actius en el tractament de Malaltia de Parkinson. Els agonistes d’aquests receptors inclouen, per exemple, les substàncies budipina, Cabergoline, dihidroergocriptina, lisurida, paliperidona, pergòlida, piribedil, pramipexol or ropinirol. Milloren típicament símptomes de la malaltia de Parkinson a causa de l’efecte desplegat en la unió als receptors, com, en particular, la rigidesa del moviment, els trastorns del moviment, durant el dia fatiga i tremolor.
