La quimiorrecepció és una qualitat perceptiva del sentit de olor i sabor i registra substàncies químiques a l'aire mitjançant quimioreceptors. Per exemple, els quimioreceptors mesuren la pressió parcial de oxigen i iniciar la respiració per prevenir la hipòxia. En pacients amb MCS (un estat mínim conscient), la quimiorrecepció es veu afectada.
Què és la quimiorrecepció?
La quimiorrecepció és una qualitat perceptiva del sentit de olor i sabor, registrant substàncies químiques a l’aire mitjançant quimioreceptors. Juntament amb la interocepció, l’exterocepció constitueix la totalitat del sistema perceptiu humà. En medicina, l’exterocepció és la percepció d’estímuls externs. Els sistemes de percepció d’aquest tipus de percepció són el sentit de la vista, el sentit de l’oïda, el sentit del tacte i el sentit de olor i sabor. Els olfactes i el gust estan estretament interconnectats i es superposen parcialment en el processament. Diverses qualitats perceptives juguen un paper en els olfactes i el gust. Una de les qualitats perceptives més importants en aquesta àrea és la quimiorrecepció. Es tracta d’un procés fisiològic que permet que els senyals químics de l’entorn s’uneixin als quimioreceptors de l’olfacte i del gust. La presència d’una molècula concreta, per exemple, pot iniciar la unió. Els quimioreceptors converteixen els estímuls en un potencial d'acció i fer-los accessibles a la central sistema nerviós. Els quimioreceptors es troben a les membranes mucoses de la nas així com en l’oral mucosa. Estan especialitzats en la percepció de substàncies químiques aerotransportades o dissoltes en líquids i, per últim, però no menys important, regulen la respiració. Els humans posseïm uns 320 quimioreceptors diferents. Els animals amb un agut sentit de l’olfacte tenen quimioreceptors per a més de 1000 productes químics diferents molècules.
Funció i tasca
Els quimioreceptors protegeixen els humans dels productes químics de l’aire i dels líquids. També participen en la regulació de la respiració, l’ajust del to vascular i la regulació de l’àcid-base equilibrar. La medicina distingeix la quimiorrecepció en la percepció dels quimioreceptors centrals i l’entrada sensorial dels quimioreceptors perifèrics. Els quimioreceptors centrals es troben al centre circulatori de la tronc cerebral (formatio reticularis) i mesurar el pH i la pressió parcial de CO2 del líquid cefaloraquidi. Els quimioreceptors perifèrics es troben a la glomera caròtica i a la glomera aòrtica. La seva àrea de responsabilitat és la sensibilitat als protons de pH potassi, a pressió parcial d’O2 i a pressió parcial de CO2. Tots els quimioreceptors perifèrics tenen una sensibilitat marcadament alta a oxigen. Quan la pressió parcial d’O2 cau per sota de l’anomenat llindar d’O2 de 110 mm Hg, exciten la aferent els nervis del centre respiratori i regular la respiració vital per prevenir la hipòxia. Els quimioreceptors perifèrics es troben entre les cèl·lules del glomus i representen nòduls vasculars que reben sang a través de les branques laterals de les artèries adjacents. Això sang el subministrament els converteix en alguns dels millors òrgans perfusionats. En el context dels quimioreceptors perifèrics, es distingeixen les cèl·lules glomus tipus I i II. Aquestes cèl·lules es localitzen bilateralment a la seqüència divisòria del comú artèria caròtida i a l’aorta del glomus aorticum. Des d’aquesta àrea s’estenen fins al subclavi artèria. La informació sobre la hipòxia viatja com a impulsos cap al nervi vag i arriba al centre respiratori a través del nervi glosofaringi. Al centre respiratori, respiració s’inicia a partir d’aquesta informació. A més de la zona de desencadenament dels quimioreceptors a la base del quart ventricle dins de la zona postrema, els quimiosensors es troben a mucosa del tracte gastrointestinal. Aquests sensors tenen un paper important en el reflex vòmits. Els sensors tenen sensibilitat a substàncies com toxines bacterianes, emetina, soro fisiològic més concentrat i de coure sulfat. Així, tot i que els quimiosensors són els principals responsables de la interocepció en el sentit de la detecció química de líquids i gasos al propi cos, també protegeixen els humans del consum de certes substàncies de l’exterior en el sentit d’exterocepció.
Malalties i malalties
Una intolerància química múltiple ocupa una posició especial entre les malalties associades a la quimiorecepció, una síndrome amb una intolerància forta a productes químics volàtils com fragàncies, fum de cigarreta, dissolvents o fums d’escapament. Durant molt de temps, es va debatre si la malaltia s’hauria de classificar com a psicosomàtica o toxicològica. Segons estudis recents, es tracta d’un trastorn multifactorial amb aspectes d’ambdós camps. Els afectats de MCS són principalment afectats fatiga, esgotament, concentració trastorns, mals de cap i ardent ulls. A més, solen patir una pèrdua de memòria, falta d'alè, mareig o queixes musculoesquelètiques. També es poden produir afeccions gastrointestinals i problemes dermatològics. S'han avançat diverses teories sobre les causes sospitoses de la malaltia. Una d’aquestes teories és que la intolerància es deu a contextos laborals o ambientals i pot estar subjecta a afectació genètica. Es creu que la intoxicació, deficiències de les funcions nervioses i hormonals o problemes respiratoris i la reducció del llindar del desencadenant nerviós tenen un paper causant. Els desencadenants químics inclouen dissolvents, pesticides, metalls i productes de combustió. Altres teories suposen una exposició inicial a contaminants neurotòxics, que s’acompanya dels símptomes no específics de l’intoxicació neurotòxica. Després d'aquesta exposició inicial, els efectes són reversibles, però en el context d'altres estressors o en individus susceptibles, l'exposició inicial pot evolucionar cap a una forma crònica. Una tercera teoria avalua la intolerància com un trastorn purament psiquiàtric i la relaciona depressió, neurosi o quimiofòbia. A més d’aquest trastorn, el malestar o fins i tot un fracàs de la quimiorecepció relacionats principalment amb les vies nervioses conductores i el processament cervell les àrees hi juguen un paper. En el cas de lesions a les zones afectades de la central sistema nervióses pot produir una desregulació greu que afecta, entre altres coses, la respiració i l’àcid-base equilibrar. Com a part de l’autonòmic sistema nerviós, el centre respiratori és menys vulnerable a malalties neurològiques, com ara esclerosi múltiple, que no pas carrera, isquèmia o fenòmens relacionats.
