Símptomes
Claustrofòbia: la claustrofòbia descriu la por a espais estrets o tancats. És l’anomenada fòbia específica en què l’ansietat es limita a un objecte o situació. Els espais estrets, com ara els ascensors, desencadenen una sensació més o menys opressiva i tensa en el pacient.
Si la persona interessada es troba en la situació, fins i tot símptomes físics com ara difícils respiració o la falta d'alè es pot desencadenar, tot i que no hi ha cap causa desencadenant. Per regla general, el pacient sap que les seves pors són infundades, però no les pot apagar i, per tant, sovint experimenta angoixa psicològica. Això pot conduir a un comportament d’evitació, pel qual el pacient intenta evitar les circumstàncies que desencadenen la por. El sofriment s’intensifica amb restriccions en la vida social o professional, ja que el pacient se sent impotent.
Quan s’enfronta a aquesta incòmoda situació, es pot produir un atac de pànic. Agoraphobia: En agorafòbia, l'ansietat es concentra en llocs públics, multituds (per exemple, a l'autobús, al metro o als passadissos) i en situacions en què el pacient es troba sol, per exemple quan viatja independentment o en llocs desconeguts lluny de casa. La por és la por que sorgeixin situacions problemàtiques de les quals el pacient no pugui escapar o en què no es doni ajuda immediata.
Les possibles ansietats són causades en part per experiències que ja s’han produït i que han causat una mena de trauma en el pacient. Marejos, desmais, pèrdua de continència (control urinari i intestinal), així com cor problemes associats dolor pot jugar un paper en aquest context. Els símptomes esperats esmentats anteriorment representen només un fragment de les possibilitats generals.
El pacient desenvolupa conductes d’evitació en el context d’aquesta claustrofòbia. Intenta evitar situacions tan desagradables, però sovint condueix a situacions crítiques, com ara l’aïllament social. Els entorns ansiosos només es poden visitar en companyia o en absolut.
Si es produeix un enfrontament, es pot produir un atac de pànic, que pot anar acompanyat de símptomes físics. Tot i que el trastorn de pànic és un trastorn psiquiàtric aïllat, sovint s’hi associa trastorns d’ansietat, especialment en combinació amb agorafòbia. Al començament del diagnòstic s’hauria d’examinar si l’ansietat del pacient és normal o anormal.
Els símptomes que es produeixen, qualsevol malaltia anterior subjacent i el grau de restricció social causat per la conducta d’evitació hi juguen un paper important. En el cas d’afeccions preexistents, s’han de tenir en compte tant les afeccions psiquiàtriques com les malalties físiques. Per exemple, en el context de la malaltia cardiovascular angina pectoris, es produeix un símptoma que els afectats descriuen com una sensació de constricció a la part superior del cos.
Si la simptomatologia es produeix en espais reduïts, es pot associar falsament a la claustrofòbia. Si no hi ha cap malaltia mental o física, sembla que existeix un trastorn d’ansietat principal. La primera opció és diagnosticar i avaluar trastorns d’ansietat són proves psicològiques.
Normalment s’estructuren com a qüestionaris i han de ser emplenats pel propi pacient (autoavaluació) o per l’examinador (avaluació externa). Per exemple, en el diagnòstic d'un qüestionable agorafòbiaes podria examinar el comportament d’evitació existent. La pregunta directa sobre situacions que provoquen l'estrès o aterridors també pot donar una indicació d'un trastorn d'ansietat desenvolupat si les respostes són inusuals (les persones sanes no classifiquen aquestes situacions com a negatives).
Tots els articles d'aquesta sèrie:
