Eliminació del ronyó
Els ronyons, juntament amb el fetge, tenen un paper central en el eliminació d’agents farmacèutics. Es poden filtrar al glomèrul de la nefrona, secretar-se activament al túbul proximal i reabsorbir-se en diversos segments tubulars. En la insuficiència renal, aquests processos es veuen deteriorats. Això pot provocar que un fàrmac eliminat per via renal quedi a l'organisme durant un període de temps més llarg, amb un augment del plasma concentració, i acumulació. Les possibles conseqüències inclouen efectes adversos i potencialment toxicitat potencialment mortal, especialment per a les drogues amb una gamma terapèutica estreta. A més, la insuficiència renal també pot afectar altres paràmetres farmacocinètics, per exemple, i unió a proteïnes. A més del fàrmac, els seus metabòlits actius també participen en aquest procés, per exemple, els glucuronids de morfina o oxipurinol, el metabòlit de alopurinol.
Ajust de la dosi
Depenent de les propietats farmacocinètiques i farmacodinàmiques del medicament, dosi pot ser necessari un ajustament. Tot i això, cal tenir en compte que això no s'aplica automàticament a tots les drogues, però principalment a aquells amb relacions renals rellevants eliminació. Alguns es poden administrar sense ajust com en individus sans. L'ajust depèn de l'extensió de la disfunció renal, que s'expressa mitjançant la taxa de filtració glomerular (GFR). Com més baix sigui el GFR, més gran serà la necessitat d’ajust. Mesura del sèrum creatinina es pot utilitzar per fer una estimació aproximada de la GFR. El valor obtingut per una conversió s’anomena eGFR (GFR estimat) o estimat creatinina autorització. També es tenen en compte altres paràmetres com l’edat, el pes, el gènere i l’ètnia (mètodes: Cockcroft-Gault, MDRD, CKD-EPI). A causa de la funció dels ronyons com eliminació òrgans, a dosi en general, cal una reducció en cas d’insuficiència renal. Això implica baixar el senzill dosi i la dosi màxima diària. L'interval de dosificació també es pot ampliar, de manera que un medicament s'administra només una vegada en lloc de dues vegades al dia, per exemple, o només cada dos dies. Amb menys freqüència, les concentracions plasmàtiques també es mesuren com a part del fàrmac terapèutic monitoratge. Alguns les drogues estan contraindicats en insuficiència renal, és a dir, no s’han d’administrar per motius de seguretat (toxicitat). La deficiència renal també pot ser una contraindicació per motius normatius en absència de dades. Els pacients no han de rebre medicaments nocius per als ronyons (nefrotòxics) si és possible. Aquests inclouen, per exemple, els antiinflamatoris no esteroïdals (AINE), el aminoglucòsids, vancomicina, certs agents de contrast, liti, cidofovir, i agents citostàtics. En alguns casos rars, es pot indicar un augment de la dosi perquè el lloc d'acció es troba al ronyó. Exemples típics són els diürètics de llaç torasemida i furosemida.
Aclariment abans de la teràpia
Abans d’iniciar el tractament farmacològic, s’ha d’aclarir individualment per a cada medicament si és necessari un ajustament de la dosi per insuficiència renal. Això s’aplica tant a l’automedicació com a medicaments receptats. Especialment en persones grans, sempre s’ha de tenir en compte la possible disfunció renal, ja que la incidència augmenta amb l’edat. Els estudis han demostrat que els ajustaments de la dosi encara es fan amb massa freqüència (per exemple, Dörks et al., 2017). En principi, les directrius es poden trobar als fulletons d'informació sobre medicaments. Tot i això, no es disposa de dades suficients i adequades per a tots els medicaments. A més, es pot consultar la literatura científica i hi ha disponibles bases de dades com DOSING (http://www.dosing.de).
