Símptomes associats
La debilitat muscular aïllada es produeix força rarament. És molt més comú que, a més de la debilitat muscular, també hi hagi contraccions musculars i alteracions de la consciència, la marxa, la deglució, la visió i la parla derivades de la debilitat muscular. Amb causes banals com a magnesi deficiència, la debilitat muscular també s’acompanya de múscul rampes.
En general, els símptomes que acompanyen la debilitat muscular sempre estan relacionats amb la malaltia real o el desencadenant. Per tant, es pot produir un ampli espectre de símptomes acompanyants. Un primer exemple és una insuficiència de glàndula tiroide (=hipotiroïdisme).
Aquí, la debilitat muscular és només un dels molts símptomes. A més, les queixes com l’augment de pes, restrenyiment, un alentit cor taxa (bradicàrdia) i sovint es produeix la manca de conducció El cos es ralentitza i restringeix la seva activitat i rendiment en molts aspectes, per dir-ho d'alguna manera.
A més, l’anomenada “miastènia neonatal”, és a dir, debilitat muscular en el nounat a causa d’una malaltia autoimmune, pot provocar debilitat de succió, parpelles caigudes i insuficient respiracióFinalment, símptomes que s’acompanyen en el context a llarg termini cortisona s’ha d’esmentar la teràpia com a exemple. Cortisona es considera un medicament amb molts efectes secundaris, la qual cosa significa que, a més de les debilitats musculars, també pot provocar queixes com glaucoma (= verd cataracta), palpitacions i, en nens, inhibició del creixement. Cortisona també debilita el sistema immune, que té les conseqüències corresponents.
A la vellesa, la cortisona no només afecta els músculs, sinó també la seva estabilitat òssia osteoporosi més probable. No totes les contraccions musculars són iguals. Ofereixen una àmplia varietat de possibles causes de vegades inofensives contraccions però també per a malalties greus.
El que és decisiu és la intensitat de les contraccions musculars, però també la freqüència, és a dir, si es produeixen a intervals regulars o més aviat esporàdicament. Depenent de la quantitat de teixit muscular implicat en el contraccions, no només es fa notar per als afectats, sinó que per als forans fins i tot es reconeix com a moviment. Les contraccions musculars benignes, per exemple, sovint es produeixen en fases estressants de la vida, en hipoglucèmies, magnesi deficiència o com a efecte secundari de la medicació.
Aquestes contraccions musculars només són desagradables de moment i desapareixen tan aviat com es redueixen o s'eliminen els factors desencadenants. La debilitat muscular no es produeix en aquest context. La combinació de trempat muscular i el debilitament o debilitat post-contracció de certs músculs es pot produir en el context de malalties greus.
Un exemple és l’esclerosi lateral amiotròfica, degenerativa sistema nerviós malaltia en què trempat muscular es produeix clàssicament. En el curs posterior de la malaltia, la debilitat muscular a causa de l’atròfia muscular és la causa més freqüent, que pot continuar fins a la paràlisi. El metge hauria d’aclarir les contraccions musculars si persisteixen durant un període de temps més llarg sense una connexió banal com l’estrès o la tensió extrema.
Per poder determinar la causa d’una debilitat muscular, és important que el metge prengui primer un detallat historial mèdic (anamnesi). Les preguntes que poden ser útils per fer un diagnòstic inclouen: des de quan existeix la debilitat muscular, a quins músculs afecta, si hi va haver un esdeveniment específic (com un accident) que va precedir directament la debilitat muscular, si hi ha altres queixes (per per exemple, si hi ha medicaments que es prenen periòdicament i si el pacient pateix alguna condició preexistent coneguda (com ara diabetis mellitus, esclerosi múltiple o altres). Després de l’anamnesi, el metge realitzarà nous exàmens en funció de la sospita.
D’una banda, a examen físic és de gran importància. Aquí es comprova exactament la força restant dels músculs, es busquen possibles alteracions sensorials i reflex estan comprovats. A més, a sang la prova pot ser útil per a moltes persones.
Es justifiquen mètodes d’examen més especials si hi ha una suposició fonamentada de certes malalties. Aquests inclouen procediments d’imatge com la tomografia computada (TC) o la ressonància magnètica (RM), l’eliminació del teixit muscular (biòpsies musculars), electromiografia (EMG), un examen del líquid cefaloraquidi (mitjançant licor) punxada), electroneurografia (ENG) o electroencefalografia (EEG). A més, pot ser útil realitzar una prova genètica o fer que l’examen sigui realitzat per un especialista, com ara una orella, nas i especialista en gola o un oftalmòleg.
