Patogènesi (desenvolupament de la malaltia)
Clostridium difficile és un bacteri gram-positiu anaeròbic obligatori. En formar espores, té una alta tolerància a molts estímuls químics i mecànics.
Els ribotips 014 i 020 solen provocar una infecció més lleu. Els ribotips 027, 017 (productors de toxines) i 078 (productors de toxines) poden lead fins a malalties greus.
Clostridium difficile pot produir les dues toxines següents, la toxina A (enterotoxina) i la toxina B (citotoxina). Tanmateix, si es produeix l'alliberament de toxines depèn en gran mesura de l'estat del microbioma intestinal (intestí flora) del pacient individual. L’enterotoxina provoca un augment de la secreció de líquids i electròlits. La citotoxina danya l’intestí mucosa.
La gènesi (causa) de Clostridium difficile infecció (CDI) és multifactorial.
Etiologia (causes)
Causes relacionades amb les malalties.
Sang, òrgans hematopoètics-sistema immune (D50-D90).
- Immunosupressió, sense especificar
boca, esòfag (tub d'alimentació), estómaci intestins (K00-K67; K90-K93).
- Trastorn de la flora intestinal, no especificat
Més lluny
- Visita a urgències
- Malaltia subjacent greu, sense especificar
- ≥ 2 comorbiditats (malalties concomitants).
- Hospitalització o hospitalització que ha tingut lloc durant els darrers 3 mesos o internament a la comunitat health centres d’atenció / centres d’atenció a llarg termini.
- Procediments de cirurgia abdominal (cirurgia abdominal).
- Intervencions ambulatòries
- Procediments dentals
- En lloc de la infecció per C. difficile
- Condició després de l’antibiòtic teràpia durant els darrers 3 mesos.
Medicació
- Antibiòtics * (agents que actuen contra les infeccions bacterianes); el principal risc de diarrea associada a Clostridium difficile és actual o es va produir una teràpia amb antibiòtics durant els darrers 3 mesos; quatre setmanes després de la teràpia amb antibiòtics; 40-60% dels casos; especialment:
- Alt risc
- Ampicil·lina
- Aminopenicil·lines (amoxicil·lina)
- Cefalosporines (cefoxitina, ceftazidima, ceftriaxona, cefuroxima).
- Quinolones /fluoroquinolones/ inhibidors de la girasa (ciprofloxacina, moxifloxacina, àcid nalidixic, norfloxacina, lomefloxacina, levofloxacina, ofloxacina).
- Lincosamida (clindamicina)
- Risc mitjà
- Imipenem
- Carbapenems (imipenem)
- Tetraciclines (doxiciclina, minociclina, tetraciclina).
- Trimetoprim
- Risc Baix
- Aminoglicòsids (amikacina, apramicina, geneticina (G418), gentamicina, kanamicina, netilmicina, neomicina, paromomicina, espectinomicina, estreptomicina, tobramicina).
- Antibiòtic Β-lactàmic (piperacil·lina).
- Ampli espectre penicil·lines (mezlocil·lina, ticarcil·lina).
- Glicopeptida antibiòtics (vancomicina).
- Macròlids (azitromicina, eritromicina, claritromicina, especialment claritromicina i azitromacina).
- Alt risc
- H2 antihistamínics (Antagonistes del receptor H2, Antagonistes de H2, histamina Anatgonistes del receptor H2; agents que inhibeixen la producció de àcid gàstric, entre altres coses) - cimetidina, famotidina, lafutidina, nizatidina, ranitidina, roxatidina.
- Antiinflamatori no esteroide les drogues (AINE, AINE; són analgèsics amb propietats analgèsiques, antipirètiques i antiinflamatòries) com ibuprofèn, diclofenac.
- Inhibidors de la bomba de protons (PPI; bloquejadors d’àcids) - esomeprazol, lansoprazol, omeprazol, pantoprazol, rabeprazoleCave! No utilitzeu continu teràpia amb PPI; aquests lead amb un risc de tres vegades d'infecció intestinal greu amb C. difficile.
* Com que Clostridium difficile és resistent a gairebé tot ampli espectre antibiòtics, antibiòtic teràpia pot fer que aquest germen es multipliqui.
